SOUS QUE NO SÓN SUFICIENTS PER COBRIR LES NECESSITATS BÀSIQUES.

Fa molt temps que se sent dir i fa massa temps que milers i milers de persones ho pateixen.

Qualsevol que sàpiga el preu del lloguer d'un habitatge a Barcelona, el que puja el rebut de la llum, el gas i l'aigua i quan es gasta cada vegada que va al súper a comprar menjar (no parlo dels "coles"es, la universitat, el vestit, els imprevistos, etc., etc) té claríssim que amb un sou de 1.000 euros no hi ha prou.

La solució no és gens fàcil. Mana el mercat i les lleis respecten la llibertat d'aquest mercat. Una competència ferotge és l'argument de les empreses per oferir salaris molt baixos (si pago més que els altres el meu producte sortirà més car, no el vendré i hauré de tancar). A més, la quantitat de gent que busca feina en comparació a l'oferta de treball, fa que s'acceptin condicions de treball i sous molt per sota del que seria digne.

Segons aquest argumentat article publicat avui pel diari ARA, en l'últim any el nombre de treballadors pobres a casa nostra va créixer en 30.000 persones.

Aquí el teniu. Si algú té bones idees per capgirar la situació, feu-les arribar a l'autora de l'informe.És urgent!

"Tenir feina però ser pobre: la realitat de mig milió de catalans"

Les entitats del tercer sector denuncien que la crisi ha deixat sous baixos i inestabilitat i alerten de l'atur juvenil

PAULA PAÑO Barcelona 12/12/2017 14:22

Una feina remunerada ha deixat de ser una garantia per esquivar la pobresa per a més de mig milió de persones a Catalunya. La figura del treballador pobre -que té uns ingressos que no li permeten arribar a final de mes- no para de créixer, segons alerta l'informe presentat dimarts per la Taula del Tercer Sector. Unes 240.700 persones tenien un sou mensual d'entre 710 i 1.002 euros el 2016 malgrat que la meitat d'ells treballaven a jornada completa. A més, l'informe recull que més de 234.000 persones tenien uns ingressos per sota dels 710,1 euros i, majoritàriament, treballaven amb contractes a temps parcial.

El llindar del sou digne està fixat per la Carta Social Europea, que considera que per poder desenvolupar una vida decent cal ingressar almenys l'equivalent al 60% del salari mitjà mensual d'un estat. Tenint en compte que a Catalunya el salari mitjà brut són 1.952 euros, l'import d'un sou digne serien 1.171 euros, una xifra que no reben entre 475.300 i 692.000 persones, alerta la Taula del Tercer Sector.

L'autora de l'informe, la doctora i professora d'economia aplicada a la Universitat de Lleida Maria Àngels Cabasés, conclou que la recuperació econòmica que s'està produint no es tradueix en creació d'ocupació neta i de qualitat, sinó tot el contrari. Les polítiques d'ocupació, insisteix, només han treballat per combatre la taxa d'atur, però no per crear llocs de treball decent: "És un informe per remoure consciències. Encara es pot aprofundir molt més. La suposada recuperació econòmica no es tradueix ni en l'augment dels sous ni en creació d'ocupació de qualitat. Hem d'acotar les condicions laborals".

L'estudi, presentat avui en el cicle de Debats 'Catalunya Social' de la Taula del Tercer Sector, en col·laboració amb l'ARA, recull els indicadors més preocupants: la taxa d'atur juvenil segueix elevada, hi ha una creixent taxa de temporalitat i un augment de la precarietat laboral que es tradueixen en salaris baixos, en la impossibilitat d'accedir a un habitatge i en la reducció dels recursos destinats als sistemes de protecció social.
Risc elevat entre els joves

La Taula del Tercer Sector adverteix que les polítiques d'ocupació s'han d'adaptar a les necessitat de cada col·lectiu i alerten que els més perjudicats per aquesta tendència són els joves -fins a 34 anys-, els majors de 55 anys, les dones i les persones amb diversitat funcional. L'autora de l'estudi i el Tercer Sector alerten que aquesta tendència no s'ha de normalitzar. "Les persones estan prenent consciència davant d'aquesta precarietat: o t'hi enfrontes o t'hi resignes. El que més ens preocupa és que els joves s'hi estan resignant. Això comporta emigració forçosa de les persones joves, pèrdua d'autoestima, depressió i ansietat", ha advertit Cabasés.

Una feina precària durant un llarg període de temps té riscos sobre la salut mental. Durant el punt més crític de la crisi econòmica -el 2010- els problemes de salut mental van augmentar considerablement: la depressió va pujar gairebé un 20% a Espanya respecte al 2006. Aquesta tendència segueix en augment, i les últimes dades de l'OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) situen Catalunya entre els països europeus on hi ha un consum més alt de fàrmacs antidepressius i ansiolítics.

El Tercer Sector critica que sense un canvi profund en el funcionament del mercat laboral i en les polítiques d'ocupació les entitats que acompanyen les persones en situació de precarietat tenen les mans lligades. La responsable de l'àrea d'inserció sociolaboral de la Fundació Pere Tarrés, Ana Sesé, explica que la situació és un peix que es mossega la cua: "És dur com a professional saber que estàs jugant al joc de les cadires: no tots els que corren tindran cadira, no tots tindran llocs de treball. Sobre el paper es diu que no s'ha d'acceptar una feina de menys de sis mesos ni de menys de 1.000 euros al mes, però què fem? Li diem a la persona aturada que no l'agafi? I si l'agafa, ja entra en la precarietat".

L'estudi proposa solucions per combatre aquesta precarietat laboral en diferents àmbits: vol perseguir el frau de la utilització de contractes temporals, garantir una cobertura social per a aquelles persones que han esgotat les prestacions i assegurar la jubilació a aquells de més de 55 anys en aquesta situació. Les associacions critiquen el paper de les empreses i demanen més col·laboració per trobar solucions.

La directora d'ocupació de Creu Roja, Antònia Giménez, explica el paper que hi tenen les associacions: "Nosaltres podem treballar amb les persones acompanyant-les i millorant les seves competències, però els llocs de treball han de tenir una qualitat i s'han de crear. Les empreses tenen la clau. El marc normatiu ha de canviar, les polítiques les han de fer les persones a qui els toca fer-les. Nosaltres podem ajudar, però queda molt per fer, encara".

Només l'any passat el nombre de treballadors pobres a Catalunya va créixer en quasi 30.000 persones.

ERRORS CATASTRÒFICS

Potser ho havia sentit i no ho recordava i per això en sentir-ho l'altre dia per la ràdio em va impactar:

A finals dels anys cinquanta, el govern xinès de Mao Zedong va ordenar exterminar els pardals, basant-se en el que, segons els seus estudis cada pardal es menjava 4,5 quilos de gra a l'any. Per tant un milió de pardals consumien el que menjaven 60.000 persones. 

Doncs, res, a matar pardals amb tots els mitjans possibles. El resultat va ser catastròfic. Es va trencar la cadena tròfica i els insectes es van deslliurar del seu depredador més important, els ocells, cosa que va provocar un creixement espectacular d'insectes de tota mena, entre ells les llagostes que van arrasar les collites del país provocant una situació de misèria i fam que va destruir la vida de milers i milers de xinesos.

Els "experts" que van decidir allò no van tenir en compte que els pardals mengen molt de gra, però encara mengen més insectes. Avui dia, els pardals a la Xina són una espècie protegida.

"RÈQUIEM PEL SOMNI AMERICÀ", PER NOAM CHOMSKY

Quan un savi exposa amplia i serenament els seus coneixements i reflexions sobre allò que coneix a fons, val la pena escoltar-lo atentament i si allò de què parla ens toca d'aprop, encara més.

El "Rèquiem pel somni americà" és un documental d'una mica més d'una hora on Noam Chomsky ho explica tot de la societat nord-americana. Política, economia, història, present i projecció al futur.

Encara que no siguem nord-americans, vivim sota la seva influència i aquesta influència és cada vegada més aclaparadora. D'aquí l'interès de les paraules d'aquest home.

Les estructures del poder, les seves tàctiques i estratègies són similars a les dels nostres en aspectes fonamentals. Cal escoltar, analitzar i valorar el que ens explica i treure les nostres pròpies conclusions.

Tot és complex i quan s'intenta explicar una societat tan "espectacular" com l'americana encara ho resulta ser més. Però val molt la pena intentar-ho, de veritat.

Aquí tenim el documental:

 

Si voleu informació sobre la biografia de Chomsky, cliqueu aquí

UNA LLAR DE 4.000 MILIONS D'ANYS...

Una Llar de 4.000 milions d'anys que els éssers humans versió "sapiens" ocupem des de fa només 200 mil anys....

"Home" és un gran documental que es va estrenar l'any 2009 simultàniament a cinemes de tot el món i a la xarxa.

Per TV també s'ha vist en algunes cadenes des de llavors.

És bo remirar-lo de tant en tant. Parla de casa nostra. Del nostre planeta on, després de nosaltres hauran de viure els nostres descendents.

Sobre el que li hem fet en aquests últims 200.000 anys i com podem corregir alguns dels desastres infringits tracta aquest extraordinari film de dues hores de durada amb unes imatges espectaculars.

L'aire, l'aigua, els aliments, la energia, la salut, la distribució dels recursos i la seva utilització, etc., etc. Tot el que és realment transcendent per la qualitat i sobretot per la continuïtat de la vida.

Aquí el teniu:

TRÀFIC D'ARMES

Els titulars dels diaris d'avui estan dedicats a les picabaralles polítiques, el terratrèmol del Mar de Alborà, les nevades als EUA i als partits de futbol del cap de setmana. En pàgines interiors i de passada, s'amaga aquesta que he trobat a El País barrejada entre altres notícies de "segona o tercera fila"

Després de llegir-la, em pregunto:

On són les reaccions davant d'aquest despropòsit.?

Ningú té res a dir?... Partits, Institucions, Associacions, Assemblees, Esglésies, Sindicats, ONGs, intel·lectuals, particulars de tota mena i condició....?

Si això ens ho empassem sense immutar-nos, és que no tenim remei.

VENTA DE ARMAMENTO

Récord histórico de venta de armas españolas a Arabia Saudí

En el primer semesetre de 2015 se vendieron aviones a Riad por 447,6 millones de euros

Las ventas de armamento español a Arabia Saudí han batido un récord histórico, al sumar 447,6 millones de euros en el primer semestre de 2015, ha informado este lunes la Cadena SER. Esta cifra supone el 26% de todo el material de defensa exportado por España en dicho periodo, que asciende a 1.727,2 millones de euros, un 25,3% más que en los seis primeros meses de 2014, según el informe elaborado por la Secretaría de Estado de Comercio.

MAS INFORMACIÓN

• España aprueba ventas de armas al Ejército iraquí por 95 millones
• Las exportaciones al Golfo disparan la venta de armas
• España duplicó en 2013 sus exportaciones de armamento

La práctica totalidad de lo exportado a Riad correspondió a dos aviones de reabastecimiento en vuelo MRTT, fabricados por Airbus en su factoría de Getafe a partir del A330-200, aunque también se vendieron repuestos para aviones de transporte, piezas de motores para cazas de combate, munición ligera y una estación de control remoto para armas.

Las estadísticas oficiales también incluyen la venta de munición de artillería y bombas por 37,5 millones de euros a las Fuerzas Armadas de Irak, a las que están instruyendo 300 militares españoles; así como la exportación de cuatro aviones de transporte, repuestos y motores a Egipto por 100 millones; o de 13,1 millones a Venezuela por un sistema de artillería naval y otros equipos para la marina.

LA SAL DE LA TERRA - SEBASTIAO SALGADO

No vaig veure aquest documental extraordinari al cine, però gràcies a un amic que em va dir que la revista National Geographic del passat octubre es venia amb el DVD de la pel·lícula, ho he pogut fer.

Es tracta de la història d'aquest monumental fotògraf, a través de les seves fotos i dels seus comentaris i reflexions sobre tot el que ha viscut voltant per tot el planeta amb la càmera a la mà.

Ell mateix diu poc després de començar el film:

"Podem posar molts fotògrafs en un mateix lloc. Sempre trauran fotografies molt diferents. Cadascun té la seva manera de veure. Cadascun en funció de la seva història"

Salgado, nascut al Brasil, és una persona amb una sòlida formació universitària com economista i que, a més, abans de dedicar-se íntegrament a la fotografia va treballar en estaments que li van permetre conèixer la naturalesa de les estructures financeres que mouen el món.

Les desigualtats, les guerres i els seus èxodes, els fanatismes i l'odi, es recullen magistralment i dramàticament en les impactants fotos en blanc i negre que es van encadenant en la pel·lícula. Juntament amb l'aspecte tràgic d'aquests capítols, Salgado recull els racons meravellosos de la Terra que encara són verges amb gent que viu com fa milers d'anys, en plena naturalesa i amb uns costums allunyats de l'esperit depredador de què està atacat una gran part de la nostra humanitat.

Aporta també la seva esperança, que neix a continuació de l'estat de desesperació que li va provocar el genocidi de Ruanda on va llençar la càmera a terra, convençut que la maldat dels homes és infinita. Diríem que va ser com la gota que va fer vessar el got després d' haver estat a la guerra dels Balcans i a altres matances de gran calibre.

L'esperança neix quan tornant a la finca dels seus pares, on ell va viure de petit, la troba desforestada per la sequera. Un desert on hi havia un paradís. Ell, amb l'esforç de la seva dona i amb els diners guanyats, treballa durant deu anys fins a aconseguir recuperar aquell territori erm que torna a donar aliments a dojo.

Explica que això és possible extrapolar-ho on faci falta i confia que estimant la terra, treballant-la i aconseguint possibles per la gent, el món pot millorar.

Aquí teniu el tràiler:

... I ARA ANEM A PUBLICITAT

Una tertúlia amb polítics a la televisió grega. Entra en directe una senyora que viu en carn pròpia el drama de la situació econòmica del seu país.

L'exposa, cruament, a partir de les seves conviccions religioses. És la desesperació, la indignació i la ràbia llençada als qui han propiciat la seva misèria i la de tantes persones com ella.

Els personatges es queden paralitzats, muts mentre la senyora parla.

Quan acaba el seu crit, el presentador, rodejat d'estaquirots, sense afegir ni una sola paraula sobre el que tots acaben de sentir, simplement, cínicament, dona entrada a la publicitat.

SOBRE ELS MITES DE LA DESIGUALTAT SOCIAL

Sandra Cava, del Departament de Comunicació d' Oxfam Intermón, ha publicat aquest article a El Huffington Post sobre el que tant se sent dir per part de tanta gent sobre la desigualtat.

Sandra Cava dóna arguments per convencer als que es creuen tots o algun d'aquests "principis"  de que son mites plens de falsedat.

Llegint l'article he recordat aquell moment de la cançó "D'un temps, d'un país" de Raimon, que diu "No creiem en la misèria, la misèria necessària, DIUEN, de tanta gent"

"Desde el inicio de la crisis económica en 2008 el número de milmillonarios en el mundo se ha duplicado. Sin embargo, hay quienes afirman que la desigualdad extrema no es ningún problema y que forma parte del orden natural de las cosas. Para ello, se basan en unos mitos que desmontamos aquí, con datos del informe Iguales que Oxfam Intermón ha sacado este jueves.


Mito 1: La desigualdad extrema es tan antigua como el mundo, siempre ha existido y siempre existirá

Realidad: Las intervenciones políticas pueden repercutir significativamente en la desigualdad de ingresos. En Latinoamérica, tras años de presión por parte de movimientos populares muchos países han logrado reducir su desigualdad consiguiendo que 50 millones de personas pasen a formar parte de la emergente clase media.


Mito 2: Los ricos lo son porque se lo merecen y trabajan más que el resto

Realidad: Quienes menos cobran trabajan tanto (o más) que quienes tienen sueldos más altos. Algunos de los empleos peor remunerados del mundo exigen un trabajo más duro, mientras que algunos de los mejor remunerados exigen menos esfuerzo.


Mito 3: La desigualdad es necesaria para recompensar a quienes hacen las cosas bien


Realidad: Incentivar la innovación y la iniciativa empresarial a través de recompensas económicas siempre generará un cierto nivel de desigualdad y puede ser beneficioso, pero resulta absurdo creer que el director de una empresa que gana 200 veces más que un trabajador medio es 200 veces más productivo y que contribuye 200 veces más a la sociedad.


Mito 4: La política de la desigualdad no es más que la política de la envidia

Realidad: Unos niveles de desigualdad elevados tienen consecuencias negativas para toda la sociedad. Las sociedades con mayores niveles de desigualdad económica tienen, en general, mayores índices de delincuencia, menor esperanza de vida, mayores niveles de mortalidad infantil, peor salud y bajos niveles de confianza.

Mito 5: Crecimiento y reducción de la desigualdad son incompatibles, especialmente a través de la redistribución

Realidad: La redistribución es beneficiosa para el crecimiento porque minimiza la desigualdad. Una desigualdad elevada y su aumento son, en realidad, perjudiciales para el crecimiento ya que acarrean menores índices de desarrollo y un crecimiento menos sostenido.


Mito 6: El aumento de la desigualdad es un efecto inevitable y desafortunado del progreso tecnológico y la globalización, así que poco se puede hacer al respecto

Realidad: Aunque los cambios tecnológicos, la educación y la globalización son factores importantes en la desigualdad, la principal causa reside en decisiones políticas deliberadas, como la reducción de los salarios mínimos, la reducción de los impuestos a los ricos y la eliminación de los sindicatos.


Mito 7: El problema no es la desigualdad económica extrema, sino la pobreza extrema. Mientras se reduzca la pobreza de quienes menos tienen, no hay por qué preocuparse por la desigualdad ni por el aumento de la riqueza de unos pocos


Realidad: La desigualdad económica extrema no sólo ralentiza el ritmo de reducción de la pobreza, sino que puede revertirlo. No es posible acabar con la pobreza sin abordar la desigualdad económica extrema y la redistribución de la riqueza."

"LIBERTAT DE PENSAMIENTO" - J.L. SAMPEDRO - IMPRESCINDIBLE

Un any i mig després de la seva mort, el programa "Imprescindibles" de tve2 va oferir l'altre dia un documental excel·lent sobre José Luis Sampedro.

La seva dona, la seva filla i personalitats que el van conèixer parlen d'ell. També es recullen moments destacats de la seva vida i la seva manera de pensar explicats per ell mateix.

Economista, novel·lista, professor, acadèmic, assagista, activista... retrobar-lo una vegada més en aquest documental ha estat per a mi un veritable plaer.

Aquí el teniu:

"MAI ÉS TAN FOSC" - ARCADI OLIVERES

Arcadi Oliveres és un referent pels que encara creuen que el món pot millorar si es posen d’acord i actuen tota o una bona part de la gent que és sensible a les situacions d’injustícia que genera el sistema econòmic i polític que avui dia tenim.

Aquest documental, ens mostra la personalitat d’aquest activista que des dels seus coneixements (doctor en ciències econòmiques) i llarga experiència en dotzenes d'organitzacions i projectes per aconseguir un canvi social, polític i econòmic en favor de la humanitat, segueix impartint conferències, participant en col·loquis i proposant alternatives concretes de manera incansable. Un revolucionari que té com bandera la justícia i la pau.

Radicalment contrari a tota mena de violència i partidari d'exposar els escabrosos detalls i les xifres que giren aquells grans negocis que vulneren sistemàticament i sense vergonya els més elementals principis de l'ètica i la moral.

És també impactant veure que ell viu el seu dia a dia i des de sempre d'una manera coherent amb les seves idees. La pel·lícula ens ho mostra en cada pla. Val la pena apropar-se a una persona d'aquest carisma. No us deixarà indiferents. Segur.

Aquí teniu el tràiler:

TONI COMÍN A BTV. UNA ENTREVISTA INTERESSANT.

Podem estar d'acord o no amb el que diu, en tot o en part, però Toni Comín ofereix en aquesta entrevista d'uns 27 minuts que va emetre BTV el passat dia 10 de setembre, el seu punt de vista sobre temes de gran interès. I ho fa parlant clar, amb arguments, amb humilitat i de manera amena i didàctica.

 Si us ve de gust veure'l, cliqueu aquí

ALBERT EINSTEIN, l'any 1949, DEIA AIXÒ:

L'any 1949, Monthly Review va publicar aquest article d'Einstein "¿Per què el socialisme"?

La seva vigència es prou evident. El problema és que l'alternativa que proposa sembla estar molt lluny, donades les frustrants experiències que s'han viscut durant el segle XX i la potència económica, política i militar que ha acumulat en aquest temps el sistema dominant.

"L'anarquia econòmica de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. (...)
El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i l'augment de la divisió del treball animen la formació d'unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d'aquest procés és una oligarquia del capital privat que el seu enorme poder no es pot controlar amb eficàcia fins i tot en una societat organitzada políticament de forma democràtica. Això és així perquè els membres dels cossos legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran part o influïts d'una altra manera pels capitalistes privats els qui, per a tots els propòsits pràctics, separen a l'electorat de la legislatura. La conseqüència és que els representants del poble de fet no protegeixen suficientment els interessos dels grups no privilegiats de la població. (...)
Estic convençut que hi ha solament un camí per eliminar aquests greus mals, l'establiment d'una economia socialista, acompanyat per un sistema educatiu orientat cap a metes socials."

A VOLTES AMB LA POBRESA

La pobresa sempre ha estat un tema molt comentat, a més d'una gran tragèdia quan és de tal calibre que impedeix sobreviure.

La gran pobresa, la dels paisos del tercer món, se sol veure una mica des de lluny i amb impotència.

La que ja ens crema molt a prop de casa també és motiu de moltes disquisicions.

 Cadascú té la seva opinió sobre aquest tema... la pobresa com a resultat de la injustícia, de l'avarícia, de la maldat o com a bandera de religions o ideologias; uns per dignificar-la i uns altres per intentar abolir-la. 

En qualsevol cas, pensant en això, he trobat, en vinyetes, algunes reflexions interessants.

Ara, una columna publicada a "El Huffington Post" de Marta Arias,Directora de Sensibilización y Políticas de Infancia, UNICEF , sobre la pobresa infantil a casa nostra...

"Durante los últimos días se ha hablado mucho de la pobreza infantil en España. En contra de lo que pueda parecer, se trata de una buena noticia. No el hecho de que la pobreza exista, obviamente, pero sí que se hable de ella. No ha sido fácil. Cuando publicamos el primer informe del Comité Español de UNICEF sobre la situación de la infancia en España, en el año 2010, ya alertábamos de que uno de cada cuatro niños vivía bajo el umbral de la pobreza -un 24% según el INE con datos de 2008-. Las reacciones pasaron de la sorpresa a la desconfianza, incluyendo también el rechazo. Sorpresa y desconfianza porque no nos creíamos que en una España en plena fase de bonanza económica hubiese una realidad tan chocante. Y rechazo por parte de algunos sectores que, todavía hoy, consideran un sinsentido hablar de la pobreza infantil como una realidad en sí misma. "No hay niños pobres sin familias pobres". Lo cual es verdad -al menos en términos puramente económicos-, pero no significa que debamos obviar una mirada específica a la situación de la infancia. ¿Por qué? En primer lugar, porque la pobreza tiene en el caso de los niños algunas implicaciones muy especiales que no se dan en el caso de los adultos: los niños no tienen por sí mismos recursos con los que hacer frente a su situación; la pobreza puede tener en su caso implicaciones irreversibles de cara al futuro -en forma de mala alimentación, peor desarrollo educativo, problemas psico-afectivos, etc.-; y por último, porque esas mismas implicaciones se hacen extensibles a medio plazo al conjunto de la sociedad, afectando a las perspectivas económicas, productivas y sociales de todo el país. Pero es que además, si queremos abordar la pobreza en general como un fenómeno persistente en España, se hace imprescindible identificar cuáles son los colectivos más afectados, y esa radiografía no deja lugar a dudas: por edades, los menores de 18 años tienen una tasa de riesgo de pobreza casi 10 puntos por encima de la que corresponde a los mayores de edad. Por hogares, la tasa asciende al 25,9% cuando hay niños, frente al 14,6% cuando no los hay. Dicho de otro modo: la infancia se ha convertido en un grupo de alto riesgo, precisamente cuando debería tratarse del colectivo más protegido ante cualquier dificultad. En nuestro análisis, detectamos dos grandes factores detrás de esta situación: El primero tiene que ver con las políticas públicas. Nuestro sistema de protección social tiene un déficit histórico de atención a la infancia que se manifiesta, entre otras cosas, en una inversión muy por debajo de la media europea. Puesto en cifras concretas: en España nos gastamos en protección social de infancia y familia 270 euros per cápita, frente a 613 en la UE-17. Y somos uno de los 6 países de la UE a 27 en los que no existe un sistema universal de prestaciones por hijo a cargo, realidad que, combinada con otros aspectos como las todavía incipientes políticas de conciliación o el poco y costoso acceso a la educación de 0 a 3 años, tiene bastante que ver con el hecho de que cada vez nazcan menos niños en nuestro país. Además, esa inversión que realizamos es mucho menos eficaz de lo que debería: es decir, no reduce la pobreza suficientemente. Si comparamos el nivel de pobreza de un país antes y después de la intervención del Estado, nos encontramos con que sólo Grecia logra reducir la pobreza infantil en menor medida que nosotros. Y lo más preocupante es que esto ocurre sólo en el caso de los niños, porque en la reducción de la pobreza adulta estamos en unos niveles bastante equiparables a la media europea. Así las cosas, ¿cómo podemos hablar de esperanza? Pues, entre otras cosas, porque la reacción de estos días nos hace pensar que estamos cada vez más preparados para asumir el reto. El hecho de que más de 30.000 personas en apenas 48 horas hayan respaldado nuestra petición a favor de un Pacto de Estado por la Infancia; la cantidad de llamadas recibidas de personas y entidades mostrando su respaldo a nuestra propuesta; y también el hecho de que, mucho antes de presentar nuestro informe, ya se estuviesen produciendo algunos signos esperanzadores, como los nueve Pactos Autonómicos por la Infancia firmados desde el año 2010 en otras tantas comunidades autónomas, o el constructivo proceso de diálogo -no sólo entre partidos políticos, sino también entre administraciones y organizaciones sociales- que está teniendo lugar en torno a la reforma de la legislación de protección del menor. Pero no es suficiente con esto. La sorpresa ante los datos tiene que dar lugar a la acción concreta. Y no estamos planteando actuaciones individuales de una u otra administración. Se trata de un cambio mucho más profundo para el que hace falta un gran pacto en el que fuerzas sociales y políticas se comprometan, con medidas y recursos en firme, a poner fin de una vez por todas a la pobreza y la desigualdad que afectan a nuestra infancia. Que dejen de lado sus diferencias ideológicas y apuesten por un barco, el de la infancia, en el que nos la jugamos todos. Fuimos capaces de hacerlo una vez con nuestros mayores, y los resultados hoy son tangibles. Completemos ahora el trabajo con los más jóvenes."

LA BOMBA DE LA DESIGUALTAT

Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal Anticorrupció ha publicat aquest passat dia 15 de Maig al Huffington Post, l'article que va a continuació.

No són només paraules i disquisicions. Hi ha dades concretes amb noms i cognoms.

Els efectes d'aquesta bomba són letals i igual que passa amb les bombes militars en els bombardeigs la gent que les veu explotar al costat seu i si se'n surt amb vida, diu allò de "menys mal, no m'ha tocat a mi", que és el que segurament van dir una estona abans els que ara estan sota les runes.

El títol d'aquest article és : "El capitalismo neoliberal en España"

"La desigualdad carcome la democracia y destruye a las personas.

El estudio publicado a primeros de este año por Oxfam Intermón bajo el título Gobernar para las élites. Secuestro democrático y desigualdad económica ha inducido para analizar el estado de la cuestión en nuestro país. A partir de datos que, aunque parcialmente, ya obran en la Comisión Nacional del Mercado de Valores, referidos a 2013.

Estos son algunos.

1.- La retribución anual de los Consejeros de las principales empresas, especialmente del Ibex 35 (que no incluye la aportación al plan de pensiones). Según dichos datos, fue la siguiente: los consejeros, ejecutivos o no, mejor retribuidos, fueron 30.

La retribución era de 7,50 a 2,20 millones de euros. Es decir percibieron una media de 4,25 millones de euros (ver cuadro adjunto, publicado en el diario El País). Es decir, 470 veces más que los ciudadanos que, en dicho ejercicio de 2013, percibieron como Salario Mínimo Interprofesional (SMI) el máximo anual, que eran 9.034,00 euros. Naturalmente, el distanciamiento es aún mayor cuando las personas, con trabajo o en paro, perciben una cantidad inferior a aquella. Un desnivel inhumano.

Cifras que expresan la verdadera faz destructora de la economía de mercado que domina nuestras relaciones económicas, laborales y sociales.


Gráfico de EL PAÍS.


2.- Estos datos resultan aún más insultantes si son comparados con los siguientes, publicados también en EL PAÍS:

"La larga duración de la crisis, sus devastadores efectos laborales y los recortes hacen mella en la protección de los parados. En este momento, hay casi cuatro millones de parados que no perciben ningún tipo de prestación o subsidio, según los microdatos de la Encuesta de Población Activa (EPA) del primer trimestre facilitados a investigadores y recopilados en un estudio de la Fundación 1º de Mayo. En este documento se cuantifica en 1.927.703 el número de desempleados entre 16 y 64 años que cobran algún tipo de ayuda del seguro de paro, cuando el número de gente sin trabajo en este rango de edad asciende a 5.925.359".

3.- La crueldad y violencia que resultan del contraste de dichos datos se acrecienta con los siguientes:

Solamente en las empresas del Ibex 35, 881 consejeros y directivos se beneficiaron de planes de pensiones -o "paracaídas dorados", según la terminología anglosajona- que alcanzan elevadísimas sumas. De muchos de estos, también denominados contratos blindados, no se da cuenta a las Juntas de Accionistas de las respectivas sociedades.

Las empresas con mayor número de consejeros y directivos beneficiados con contratos blindados son:
- Repsol: 296
- Grifols: 94
- BBVA: 90

Los que se conocen con contratos más elevados son:

- ACS: Florentino Pérez goza de un blindaje por valor de 13,6 millones de euros.

Entre los consejeros y directivos ya cesados, son de destacar los siguientes:

- Telefónica: el ex consejero delegado Julio Linares percibió 24,7 millones de euros.
- Ferrovial: el exconsejero Joaquín Ayuso cobró 8,1 millones de euros.
- FCC: el exconsejero Baldomero Falcones percibió 7,5 millones de euros.
- Indra: el exconsejero Regino Moranchet cobró 9,1 millones de euros.

4.-Los consejeros y directivos mejor retribuidos de las empresas del Ibex 35 cobraron, de media, 75,5 veces más que los empleados de sus respectivas empresas. De ellos, 87 cobraron anualmente más de un millón de euros (entre sueldos y planes de pensiones).

Estas son algunas de las empresas donde la desigualdad salarial es más escandalosa:

- Inditex: los consejeros y directivos cobran 366 veces más que el gasto medio por empleado.

En las empresas que a continuación se citan, la distancia entre el sueldo de consejeros y directivos y el de los empleados es:
- FCC: 299
- Ferrovial: 151
- Telefónica: 123
- Banco Santander: 117
- ACS: 116
- Acciona: 105
- BBVA: 104
- Indra: 100

Esta es nuestra economía de mercado, que cada vez puede calificarse menos de social. Es un régimen que incrementa fuertemente la desigualdad, además de que los ciudadanos, trabajen o no, son privados de derechos laborales y prestaciones sociales básicas para tener una vida no ya digna, sino sencillamente acorde con la dignidad humana.

Algunos pueden entender que, afortunadamente, los viejos tiempos del capitalismo industrial ya pasaron. Pues no lo parece. Por ello, recobran actualidad, con algunas salvedades, las palabras de Engels: "La división de la sociedad en una reducida clase fabulosamente rica y una enorme clase de asalariados que no poseen nada, hace que esta sociedad se asfixie en su propia abundancia, mientras que la gran mayoría de sus individuos no están apenas garantizados, o no lo están en absoluto contra la más extrema penuria". Aquella brutal realidad vuelve a estar presente a consecuencia de los políticas económicas y sociales neoliberales, que extienden a amplias capas sociales lo que a mediados del XIX afectaba principalmente a la llamada clase obrera.

Este escándalo, el enriquecimiento de unos pocos y el empobrecimiento de la mayoría, ha conducido a que, según el fiscal general del Estado: "Cerca de una cuarta parte de la población -en España- se encuentre por debajo del umbral de la pobreza". La gran pregunta y el gran reto, que cada vez exige una más inmediata respuesta, es cuándo va la Justicia -jueces y fiscales- a emprender la investigación penal de los hechos descritos, que son perfectamente encajables en el Código Penal, concretamente en los delitos propios de los empresarios, como son los societarios, y otros que atentan contra las reglas más básicas del mercado y de la simple convivencia. Los desahuciados, los privados de prestaciones sociales del más variado tipo, los parados -de corta o larga duración-, los dependientes sin ayuda alguna, los que viven -especialmente con familias a su cargo- con escasos centenares de euros al mes, etc, no pueden esperar más que se haga justicia contra quienes concentran tanta riqueza y provocan tanta pobreza."

Vinyeta d' Elrich publicada a El País del 19-5-2014

EL MIT (MUSEU INDUSTRIAL DEL TER), DE MANLLEU.

A la sortida del poble de Manlleu en direcció Sud, ubicat sobre el canal del Ter hi ha aquest Museu que ocupa l'antiga fàbrica de filats Sanglas.

A tothom que li interessi la història de la industria tèxtil des de els seus inicis, centrada sobre tot en la desenvolupada a Manlleu  i aprofitant el Ter, hi trobarà a més de màquines, panells explicatius, fotografies, maquetes i audio-visuals, un conjunt de dades mol interessants sobre la manera de viure dels obrers i empresaris de finals del XIX fins les primeres dècades del XX.

Els seus problemes tant laborals, com socials i polítics i les organitzacions de tota mena que existien queden recollits magistralment.

L'espai està espléndidament distribuït i inclou la possibilitat de veure funcionar una turbina hidràulica Fontaine que acciona varies màquines que també podem veure treballar.

La bona acollida i preparació del  personal del Museu és també remarcable.

La visita es fa molt agradable. Quan surts i mires el rellotge comproves que han passat unes tres hores i que s'han fet curtes.

Excepte a l'estiu, que obre matí i tarda, l'horari d'obertura del Museu és de 10 a 14 hores de dimarts a diumenge.

Clicant aquí, entrareu a la web del Museu, on hi trobareu una molt més amplia informació.

Vídeo muntat amb les fotos que vaig fer durant la meva visita:

HI PENSEM AMB PROU CONEIXEMENT EN AIXÒ DEL FUTBOL?

 

"El Periódico" va publicar ahir aquest article d'opinió del periodista Ignacio Escolar.

Les escandaloses xifres que es mouen sense gairebé contestació per part de la gent, m'han fet pensar moltes coses moltes vegades. Suposo que com a tants altres.

Amb motiu del "cas Neymar", Escolar hi ha posat música, lletra i números per a reflexionar i informar als qui no els escandalitza el ball de milions que serveix per omplir determinades butxaques i que, segons sembla, surt en part d'aquells que necessitarien aquests diners que els hi treuen amb anestèsia per poder sobreviure.

Aquest és l'article:

"A Neymar també li pagues tu"

I a Ronaldo. I a Messi. I a Bale. Encara que no vagis al camp, encara que canviïs de canal quan apareix una pilota. Una part del sou que guanya Neymar surt de la teva butxaca, estimat contribuent. I també pagues als seus representants, entrenadors, intermediaris i altres fauna i flora del futbol espanyol, un espectacle que per al que vol és un negoci privat i, per al que no, un sector públic protegit pel vaporós concepte de l'«interès general».

No parlo només del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal que investiga l'Audiència Nacional. També dels diners públics que les diferents administracions han regalat a aquest esport en el qual tan car ens surt ser potència mundial.

Alguns números. El deute amb Hisenda que acumulen entre tots els equips de primera i segona divisió suma 596 milions d'euros. Per comparar, és l'equivalent a 33 anys de l'actual pressupost del Govern per a les beques Erasmus, o el que gasta en deu anys el CNIO, el punter centre d'investigació espanyol contra el càncer, que està passant per un ERO. O el doble del que cobren durant un any els 15.000 investigadors i científics contractats pel Consell Superior d'Investigacions Científiques, el CSIC. Només amb el que deu a Hisenda el futbol també es pagarien 12 anys de les qüestionades ajudes al cine espanyol.

Falten fons públics, però no per a la pilota. 

La Comissió Europea ha obert una investigació a Espanya per desviar diners dels contribuents als equips més importants del país. Europa qüestiona per què l'Estat permet que clubs com el Barcelona o el Reial Madrid no siguin societats anònimes esportives, com mana la llei. No és irrellevant, perquè implica avantatges fiscals: ara paguen el 25% en impostos, en lloc del 30% que haurien de pagar. 

Europa també investiga el pelotazo urbanístic protagonitzat pel Reial Madrid amb la permuta d'un terreny que l'ajuntament va valorar en 22,7 milions quan abans estava taxat en poc més de mig milió. La UE també pregunta per València, la zona zero del desastre espanyol, on els clubs de futbol són entitats sistèmiques, massa grans per caure, i han estat rescatats per l'arruïnada Generalitat Valenciana.

Europa, o algun jutjat, també hauria d'investigar els ruïnosos contractes de televisió que van regar de diner públic -tret de Telemadrid i de la fallida Caja Madrid- l'Atlètic d'Enrique Cerezo, el mateix senyor que apareix en la investigació de l'àtic d'Ignacio González. O quina necessitat tenia TV-3 de gastar 25 milions en cinc anys per anunciar-se a les samarretes del Barça i de l'Espanyol.

Igual que amb l'Església, no discuteixo sobre la fe verdadera dels qui adoren la pilota. Però, per favor, que el sou de Neymar l'hi paguin els creients, no jo.

Imatge: baixada d'internet.

"LOS QUE VIVEN DEL CORDERO"

Pedro Ruiz en el seu últim espectacle teatral, ofereix, entre moltes altres coses, una filmació de l'interpretació d'aquesta cançó per part de Franz Joham, que molts vam conèixer a través de la televisió de fa una pila d'anys: (Franz Joham i Gustavo Re amb la Herta Frankel, etc.).

La cançó explica la quantitat d'intermediaris que hi ha entre la primera matèria i el producte manufacturat quan arriba a mans dels clients als que va destinat. Si aquests "clients" no compren el producte o no el paguen deixa sense ingressos a una muntanya de gent; es a dir....la crisis!


A través d'aquest enllaç http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/2963313 la podeu escoltar, però la dicció del Franz Joham i a la velocitat que la canta, fa interessant tenir la lletra al davant.



En qualsevol cas, uns minuts per somriure.

"La gente come, bebe, se divierte, se viste, se pasea, va a bailar,
y siempre me pregunto de qué viven,
si a lo mejor no tienen ni un real.


Pues viven de mil cosas diferentes, que os quiero brevemente relatar,
poniendo como ejemplo este traje,
que me va a meterme a mí a filosofar.


Como la temperatura en el sur es menos dura,
se dedican los granjeros
a la cría de corderos.
Y ahora voy a relatar
los que viven del lanar.


El granjero, su señora, el pastor y la pastora;
el que afeita, el que esquila,
y un sereno que vigila;
el que cuenta, hace la lana,
y una prima y una hermana;
el que luego, con esmero,
va con ella al lavadero;
y uno que se llama Paco,
que es quien la mete en el saco;
y otro que se llama Antón,
que la lleva a la estación.

Y no acaba todavía
esta dulce letanía,
pues prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.

El jefazo, el secretario
y dos vicesecretarios;
el que fue jefazo antes
y dos de sus ayudantes;
el que manda en la estación,
que se llama don Ramón.
El que expende los billetes;
el que vende cacahuetes;
el factor y el maquinista
y un perito electricista;
el que pone la etiqueta,
el que lleva la maleta,
el que vende confitura,
el que el bulto te factura.
Y así llega facturado
a la fábrica de al lado;
y en la fábrica, al llegar,
otra vez vuelta a empezar.

Y no acaba todavía
esta dulce letanía,
y prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.

El señor que la dirige;
un gerente que la rige;
unos miles de empleados
que manejan los hilados;
otro jefe muy formal,
que es quien lleva el personal.
Un bombero, un arquitecto
y un galeno muy correcto;
cuatrocientos dibujantes
y doscientos delineantes;
mil obreros tejedores
y trescientos hiladores;
el que luego te liquida,
da a las piezas la salida;
el que pone los membretes;
el que llena los paquetes
y los lleva al caserón
de mi sastre, don Simón.

Y al pisar la sastrería
sigue aún la letanía,
pues prosiguen, caballero,
los que viven del cordero.


Don Simón y su señora y una hija que lo adora,
y un señor muy ordinario,
de la casa propietario;
además de un cortador,
que cortando es un primor.
Dieciséis pantaloneras
y otras tantas chalequeras
que trabajan con agrado,
y mi traje está acabado.
Y me está muy elegante
por detrás y por delante:
pero el precio de mi traje
me produce gran coraje,
y me quita hasta la gana
de pagar la americana,
y me quita la intención
de pagar el pantalón.

Y si igual que yo no pago
hacen otros cual yo hago,
¿de qué viven, caballero,
los que viven del cordero?"

Cantada per Franz Joham (1907-1991)

EL MUSEU DE LA PAGESIA DE SANTA SUSANNA

En aquest museu, ubicat en un indret molt maco a les afores de Santa Susanna, hi trobareu el passat, el present i una projecció al futur de l'activitat pagesa de la Comarca del Maresme.

Fotografies, panells, gràfics, un vídeo molt didàctic i una mostra d'estris propis d'aquesta activitat.

L'evolució que ha tingut l'agricultura i la ramaderia en aquests últims temps ha estat espectacular.

De la economia de subsistència a la venda dels excedents als mercats i a la mecanització amb l'actual tendència a la productivitat màxima, però buscant la salubritat del aliments.

Si cliqueu sobre les imatges les veureu ampliades.

FERRAN TORRENT

 

 M'agrada com escriu i com parla. Sempre m'ha agradat llegir i escoltar el valencià, i en Torrent amb la seva ironia, sentit de l'humor, i les seves crítiques a situacions i personatges, és tot un referent.

Avui, el diara Ara, en el que hi col-labora, publica aquest article, que com altres d'ell, m'ha semblat força interessant:

"Torna la cabra"

FERRAN TORRENT

JO VINC D'UNA FAMÍLIA de llauradors. Els economistes valencians d'abans en deien, dels que eren com la meua família, classe mitjana agrària. Era una classe social estranya, d'influència social però justeta d'economia. Luxes pocs i vicis cap. Amb tot, érem privilegiats si miraves al voltant. Treballaven normal, amb èpoques de molta feina (plantar l'arròs, birbar-lo, collir-lo, cremar el rostoll...) i altres de més hores al casinet que al bancal.

Sempre els he conegut renegant: plovia quan no calia i feia massa fred o calor quan no tocava. La majoria dels fills abandonàrem el camp. Alguns tingueren sort i en la primera onada de construcció els camps es transformaren en solars. Recolliren els diners, els posaren als bancs i anaven tirant (en la segona onada arribarien les preferents i altres productes tòxics).

Els camps, tal com està avui l'economia, potser serien una bona eixida per a tants joves que no en tenen. Però ara no reneguen per l'oratge; ara els roben el treball. Els pocs llauradors que queden arriben al camp i les taronges han desaparegut. Gentussa que, a la nit, amb un parell de furgonetes, ho arrasen tot. Indefensió total. D'una banda, l'administració no hi fa res; de l'altra, no deixen que els xicotets propietaris s'organitzen. Demanen que torne la policia rural (els enyorats guardes). Però la Generalitat no té interès per solucionar el problema. Són bastant soques, els de l'administració autonòmica.

Amb una certa seguretat, l'agricultura, com he dit, seria una eixida digna per a molts aturats. Tanmateix, veus molts bancals erms i el consumidor s'empassa taronges del Marroc o l'Argentina. Hi ha els agosarats que han plantat kiwis i caquis allà on hi havia taronges. És una novetat que encara no dóna la producció ideal. Inverteixen, esperen i protegeixen la propietat envoltant-la d'un reixat apreciable. Em pregunte quin benefici obtindran sumant les hores de treball i la inversió. Això, si no salten la reixa i els deixen nets. A més, el problema, segons els llauradors, no solament són els robatoris, sinó un Codi Penal benigne i barat per al lladre. Al sistema bancari passa el mateix.

SI TAL COM PREDIUEN alguns especialistes, amb els quals estic d'acord, l'economia espanyola retrocedirà fins als anys setanta o vuitanta (més aviat principis dels vuitanta), sembla que els més necessitats ja ho han entès i han tret la cabra al carrer. De nou al carrer, val a dir.

La setmana passada venia de la xarcuteria i en la cantonada del carrer abans del meu em vaig aturar per contemplar, no gens atònit, una estampa de l'Espanya profunda: una senyora pitjant tecles d'un vell aparell musical, amb només pasdobles, i el seu company maldant perquè una pobra cabra pujara per una escaleta.

No eren gitanos, com temps era temps; una senyal que la indigència econòmica s'escampa. La cabra, de la tercera o la quarta edat (més allà que ací), amb prou feines assolí el cim de tres esglaons. Vaig dipositar un euro al barret del paio. Amb franquesa, ho vaig fer per la cabra. Si fóra alemanya, estaria jubilada. Potser aviat em trobaré amb altres espectacles no dels anys setanta sinó dels seixanta: la dona forçuda, amb pèls als muscles, estirant, amb les dents, una corda lligada al parafang d'un camió; els capellans amb sotana; els xiquets, mentre es graten el cap, amb un entrepà de llet condensada amb un polsim de Cola Cao que les iaies ens posaven per berenar, els dissabtes i els diumenges. Entre setmana, entrepà de vi rosat amb sucre i la presència inigualable de Joselito, El Platanito i el Bombero Torero, tots tres valencians, com no podia ser d'una altra manera.

Ignore fins on arribarà la catàstrofe, però Europa li ha dit a Espanya que està fent-ho molt bé, però que necessita més ajustos en l'economia. Sense moneda pròpia, els ajustos, en no poder depreciar l'euro, es fan, segons els especialistes, abaixant, encara més, els salaris o prenent altres mesures, com, per exemple, escanyant autònoms. Prove d'ensenyar-li al gos a pujar una escala però l'únic lloc on s'enfila amb innegable destresa és el sofà.

"LAS VENAS ABIERTAS DE AMERICA LATINA" de EDUARDO GALEANO

Acabo de llegir aquesta esplèndida obra. Es tracta d'un llibre que parla del passat i del present d'Amèrica Llatina. Història, economia, política, sociologia... tots els aspectes que es van creuant en les 470 pàgines del llibre, citant dotzenes de dades i les seves fonts.

La primera edició és de l'any 1970. El llibre que jo he llegit correspon a l'edició de 1988 d'Ediciones del Chanchito, de Montevideo, Uruguay.

La veritat és que el qualificatiu que em ve al cap per definir-lo es: "colpidor".

Tot i la densitat del tema, Galeano aconsegueix fer-lo, no tan sols comprensible, sinó que et facilita les dades per poder rumiar intensament sobre el tema i, avui dia, extrapolar moltes de les coses que explica i analitza al que estem vivint en el nostre país i a altres del nostre entorn a nivell econòmic i polític.

El dèficit, el deute, els mercats, el FMI, els interessos de les empreses més poderoses del món lligades a la política, l'atur, la pobresa imposada, la violència, la corrupció, les mentides, la passivitat, la ignorància, etc. etc.

Destacaria moltíssims fragments d'aquest llibre, perquè han estat moltes les vegades que després de llegir un paràgraf m'he quedat absolutament clavat per tornar-lo a rellegir i passar a la reflexió.

Prefereixo dir que el trobo absolutament recomanable.

Sobre el llibre, aquests autors van publicar el següent:

 Carleton Beals deia al Monthly Review, USA:
"Aquest llibre supera tot el que jo he llegit sobre el tema i es mantindrà vigent amb el pas dels anys . Una obra mestra"

Peter Roman, a Science and Society, USA:
" Benvinguda sia aquesta història d'Amèrica Llatina que recull els fets, te profunditat teòrica i és sumament llegible. Un excel·lent treball"