Etiquetes

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 20 de març del 2018

LUÍS ROJAS MARCOS, PSIQUIATRE


Reconegut mundialment com un gran psiquiatre i home de bé, molts el recordem, entre altres coses, pels fets de l'onze de setembre de 2001 a Nova York, on va estar a punt de perdre la vida quan es va enfonsar la primera torre bessona.

Va dirigir a Nova York la xarxa d'hospitals psiquiàtrics públics, dedicats a les persones més desfavorides de la ciutat. Va aconseguir que, per llei, totes les urgències hospitalàries de NYC tinguessin intèrprets perquè qualsevol pacient que no parles anglès, trobés un traductor que li permetés expressar-se en la seva llengua materna davant els metges.

L'altre dia TV3 va emetre el Programa "El divan" conduït per Sílvia Coppulo, on durant una llarga estona, Rojas Marcos va explicar tota la seva vida, incloses aficions, intimitats, etc. Recomano la seva visió repescant el programa a través d'internet. De moment, fins que no el retirin de TV3 a la carta, el veureu fent clic aquí.

Escoltar atentament Rojas, porodueix una sensació de pau i d'aproximació als seus coneixements, extraordinària. El seu to de veu, la seva expressió facial i corporal, la manera com escolta i respon, és un molt bon regal.

He trobat aquest vídeo de 2014, de només 13 minuts quan a Tv2 el van entrevistar amb motiu de la presentació d'un dels seus nombrosos llibres. És molt interessant. En aquest curt espai de temps envia un bon grapat d'idees i reflexions que valen la pena.


dimecres, 28 de febrer del 2018

"CAMINAR BARCELONA" DE PATRÍCIA GABANCHO



"21 passejades per aprendre a mirar i descobrir la ciutat. L’art de caminar.
Patrícia Gabancho és una gran coneixedora de Barcelona gràcies a les seves llargues passejades a peu per la ciutat. D’aquests recorreguts diaris n’ha extret una filosofia de la caminada urbana: com encarar-la, què s’ha de mirar, com trobar una ruta, com s’estructura una ciutat i quines preguntes ens genera el fet de caminar per un espai que coneixem però a vegades no reconeixem. A mesura que caminem, aprenem. De la ciutat i de nosaltres mateixos. Caminar Barcelona és la combinació perfecta de reflexions sobre l’art de caminar i la descripció de 21 passejades per alguns dels indrets menys obvis de la ciutat de Barcelona."

Aquesta és la ressenya d'aquest llibre de Patrícia Gabancho, que va morir fa poc.
De les 21 passejades, n'he fet només una (Horta-Guinardó), però segur que en farem un bon grapat més. Cada caminada recull l'essència del barri, els seus racons més destacables des de punts de vista tan diferents com l'històric, l'artístic, el social, el polític. Les paraules estan molt escollides per tal que en poques ratlles ens arribi el que l'autora vol transmetre'ns de cada indret que trepitgem.


dimarts, 20 de febrer del 2018

VALUÓS MISSATGE DE MARZO, EL PESCADOR DE COCHAYUYO

*El cochayuyo és una alga

Un amic me l'ha enviat per w.app. Les paraules d'aquest home senzill les hem sentit dotzenes de vegades; la majoria, però, de persones ben peixades o de predicadors que es guanyen la vida repetint bonics principis que no es corresponen amb la seva realitat vital.

La gràcia, doncs, és escoltar de llavis d'un pescador que tothom qualificarà de "pobre" un missatge ple d'humanitat que farà que en acabar d'escoltar-lo, la majoria el qualifiqui de un home ple de riquesa, però de riquesa autèntica.

diumenge, 11 de febrer del 2018

25 PÍNDOLES "CASALDÀLIGA"


Ahir, al "Mon-ra-mon" vaig penjar un text de Berta Camprubí sobre Pere Casaldàliga, publicat a "El Periódico". Avui, a l'"Ara" he trobat aquest recull de 25 fragments de les seves reflexions més interessants que constitueixen un conjunt de 25 aforismes dignes d'aquest home excepcional.

Una espècie de càpsules o píndoles per la ment i l'esperit, que tenen uns benefactors efectes secundaris un cop ben digerides.

Són aquestes:


“Si no hi ha causes grans la vida no té sentit”

“La paraula radicalitat prové d’arrel, i jo, com més va, sento amb més força les meves arrels”

“El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”

“El consumisme està consumint les persones”

“Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”

“El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria”

“El gran atemptat diari és la fam al món”

“La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure”.

“On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia”

“Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”

“El que dono és el que em fa, no el que tinc. Quan més dono, més tinc perquè sóc més. Quan més tinc i dono menys, tinc menys perquè sóc menys”

“Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen”

“En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”

“L’expressió “no violència” no ha de ser sinònim de passivitat”

“Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté”

“La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu”

“Només aquell qui s’aventura es pot equivocar”

“Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu"

“La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió”

“Jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”

“No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat"

“La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més”

“La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”.

“No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble"

“Al final del camí em diran: ¿Has viscut? ¿has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”

dimarts, 30 de gener del 2018

"LUMIÈRE! COMENÇA L'AVENTURA"


Es tracta d'un extraordinari documental que recull 108 pel·lícules de 50 segons cada una, filmades entre 1895 i 1905 per Lumière i els seus operadors.

L'any 1895 els germans Lumière van inventar el cinematògraf i van dirigir unes de les primeres pel·lícules de la història del cinema. Aquestes 108 del documental, una petita part de les que van sortir de les mans de Lumière i el seu equip, han estat restaurades i recopilades per temes.

El resultat és brillant. A més de poder apreciar la sorprenent tecnologia d'aquelles primeres càmeres, les imatges filmades amb un enorme sentit estètic ens porten per França i la resta del món recollint escenes quotidianes d'aquella època. París, Lió, Marsella, Barcelona, Venècia, El Caire, Vietnam, Japó, etc., etc. Les explicacions en off del director i una música fantàstica complementen aquestes escenes històriques que deixen admirats als espectadors.

 El tràiler

:

dimecres, 3 de gener del 2018

"UN HIVERN FASCINANT" DE JOAN MARGARIT


Aquest és l'últim poemari de Joan Margarit que ha sortit al mercat. Margarit escriu des de la seva experiència, posant en els seus poemes la perspectiva que donen els anys viscuts amb una sensibilitat lliure de sensibleria i la seva intel·ligència, que sap fer arribar a tothom que el llegeix i el pensa.

Reprodueixo el text que Jordi Nopca va publicar a l'Ara sobre Aquest llibre i el seu autor. Val la pena.

“Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat”. Així comença el primer poema del nou llibre de Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa). És un inici desolador que avança cap a un estrany optimisme als últims versos: “L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna, l’alegria”.

Margarit, que al maig va fer 79 anys, continua publicant i recitant amb regularitat. “Escrivint aquests poemes m’he adonat que la infantesa i la senectud, etapes que semblaven molt separades i llunyanes, no ho estan tant -admet-. Entremig hi ha una llarga etapa intermèdia que ja ha passat.

 Les coses no succeeixen de manera contínua, sinó a sotragades. Tothom entén que el passat s’allunyi, però la recerca de futur és una de les ensarronades més grans que portem a dins”. 

Al llibre el poeta en parla sense el desencís que abundava a Es perd el senyal (Proa, 2012). A L’illa misteriosarecorda la dècada dels 50, quan vivia a Tenerife. Aquell lloc i aquell temps són “els únics on voldria tornar”, afirma, encara que també llança una advertència final: “Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur”.

“La vida és una aventura difícil; cal saber que no va de broma -assegura-. No pots tirar enrere ni s’aprèn dels errors”. 

Un hivern fascinant conté 41 nous poemes i un epíleg en què exposa les dues “forces importants de la poesia”, les que ell té en compte: veritat i bellesa. “La inspiració és, precisament, aquest acte tan rar i difícil que consisteix a localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables, veritat i bellesa”, escriu. 

“La diferència entre un novel·lista i un poeta és que el novel·lista busca en les vides dels altres i el poeta busca en la seva pròpia vida -diu, sense tenir en compte els vincles entre autobiografia i ficció narrativa-. En la teva pròpia vida hi ha trilions de coses que no t’interessen ni a tu mateix. Un cop detectes el que és important per a tu, el que has d’explicar és allò que sigui universal. Això és el que conté un poema”.

Una relació complicada

Al recull hi ha dos poemes datats que ha escrit recentment. El primer ésConeguda crueltat, del 17 d’agost de 2017, el mateix dia dels atemptats a la Rambla. “Quan vivia a Barcelona tenia un pis al carrer Pintor Fortuny, just al costat del lloc on hi va haver l’atemptat -rememora-. Durant molt de temps vaig escriure poemes al Cafè de l’Òpera, i sovint quedava amb un amic per parlar de literatura i al costat teníem una tertúlia de caçadors. Quan ens cansàvem anàvem passejant fins al port. Ara veig aquelles façanes del Barri Xino i no m’agraden, com tampoc m’agrada que en diguin el Raval, que em sembla un eufemisme. Els eufemismes no van bé a ningú”. 

Al poema Margarit explica que “totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes”. La d’ara és “la que més llums ha encès, / la de la indiferència”. I afegeix: “La més cosmopolita. / Aliena i fugaç, una gentada emplena / les cases i els carrers / igual que un escenari abandonat / on haguessin rodat una pel·lícula”. “Reconec que amb Barcelona hi tinc una relació complicada -diu-. Una ciutat que ha destinat el lloc més bonic de la ciutat, la muntanya de Montjuïc, a un cementiri, on a sobre hi ha dues de les meves filles, té un problema”.

El segon poema datat és Tramuntana. “El vaig escriure aquest octubre a Colera, un poble de frontera i aspre, que no té els encants dels pobles d’abans -explica-. Hi tinc moltes vivències personals, i en concret aquí recordo un dia de tramuntana. I escric «Era el vent d’ella». Ella és la meva filla Joana”. 

Hi ha poemes en què parla de Jacint Verdaguer (“L’estimo com un fill. I és el meu pare”, Verdaguer ), un altre sobre Jorge Manrique (“Aquesta veu, respectuosa i greu, / té la força d’alguna veritat / en forma de mentida”,Jorge Manrique ) i Charles Baudelaire (“Assagen el seu vol majestuós / els poemes que no ha d’escriure mai”, L’albatros ).

 Cap al final n’hi ha un, La soledat del mar, en què menciona “els poetes cansats que van deixar d’escriure”, com ara Jaime Gil de Biedma i Arthur Rimbaud. “La recerca del poeta dura fins al final -diu-. Fa molts anys que continuo buscant el mateix, i no m’aturaré. Hi ha poetes que han plegat a mig camí: els respecto, però des de fa anys no en trec els llibres de la lleixa. Ara m’interessen els poetes que persegueixen alguna cosa fins a l’últim moment”.

La independència i els morts

Igual que a la majoria de la seva poesia, el to que més abunda a Un hivern fascinant és l’íntim i personal.

 “El que és col·lectiu sempre m’ha espantat -admet, en relació al present català-. Quan es posa en marxa tothom alhora, es dona una mobilització que individualment no s’experimentaria: d’això n’he desconfiat sempre. 

Com més vell em faig soc més partidari de la intel·ligència que dels sentiments. Només quan l’amor coincideix amb la intel·ligència les coses funcionen”. És per aquest motiu que Margarit no és partidari de l’independentisme: “Aquesta paraula vol dir coses perillosíssimes. No conec cap independència que s’hagi fet sense morts”.

dimarts, 12 de desembre del 2017

SOUS QUE NO SÓN SUFICIENTS PER COBRIR LES NECESSITATS BÀSIQUES.


Fa molt temps que se sent dir i fa massa temps que milers i milers de persones ho pateixen.

Qualsevol que sàpiga el preu del lloguer d'un habitatge a Barcelona, el que puja el rebut de la llum, el gas i l'aigua i quan es gasta cada vegada que va al súper a comprar menjar (no parlo dels "coles"es, la universitat, el vestit, els imprevistos, etc., etc) té claríssim que amb un sou de 1.000 euros no hi ha prou.

La solució no és gens fàcil. Mana el mercat i les lleis respecten la llibertat d'aquest mercat. Una competència ferotge és l'argument de les empreses per oferir salaris molt baixos (si pago més que els altres el meu producte sortirà més car, no el vendré i hauré de tancar). A més, la quantitat de gent que busca feina en comparació a l'oferta de treball, fa que s'acceptin condicions de treball i sous molt per sota del que seria digne.

Segons aquest argumentat article publicat avui pel diari ARA, en l'últim any el nombre de treballadors pobres a casa nostra va créixer en 30.000 persones.

Aquí el teniu. Si algú té bones idees per capgirar la situació, feu-les arribar a l'autora de l'informe.És urgent!

"Tenir feina però ser pobre: la realitat de mig milió de catalans"

Les entitats del tercer sector denuncien que la crisi ha deixat sous baixos i inestabilitat i alerten de l'atur juvenil

PAULA PAÑO Barcelona 12/12/2017 14:22

Una feina remunerada ha deixat de ser una garantia per esquivar la pobresa per a més de mig milió de persones a Catalunya. La figura del treballador pobre -que té uns ingressos que no li permeten arribar a final de mes- no para de créixer, segons alerta l'informe presentat dimarts per la Taula del Tercer Sector. Unes 240.700 persones tenien un sou mensual d'entre 710 i 1.002 euros el 2016 malgrat que la meitat d'ells treballaven a jornada completa. A més, l'informe recull que més de 234.000 persones tenien uns ingressos per sota dels 710,1 euros i, majoritàriament, treballaven amb contractes a temps parcial.

El llindar del sou digne està fixat per la Carta Social Europea, que considera que per poder desenvolupar una vida decent cal ingressar almenys l'equivalent al 60% del salari mitjà mensual d'un estat. Tenint en compte que a Catalunya el salari mitjà brut són 1.952 euros, l'import d'un sou digne serien 1.171 euros, una xifra que no reben entre 475.300 i 692.000 persones, alerta la Taula del Tercer Sector.

L'autora de l'informe, la doctora i professora d'economia aplicada a la Universitat de Lleida Maria Àngels Cabasés, conclou que la recuperació econòmica que s'està produint no es tradueix en creació d'ocupació neta i de qualitat, sinó tot el contrari. Les polítiques d'ocupació, insisteix, només han treballat per combatre la taxa d'atur, però no per crear llocs de treball decent: "És un informe per remoure consciències. Encara es pot aprofundir molt més. La suposada recuperació econòmica no es tradueix ni en l'augment dels sous ni en creació d'ocupació de qualitat. Hem d'acotar les condicions laborals".

L'estudi, presentat avui en el cicle de Debats 'Catalunya Social' de la Taula del Tercer Sector, en col·laboració amb l'ARA, recull els indicadors més preocupants: la taxa d'atur juvenil segueix elevada, hi ha una creixent taxa de temporalitat i un augment de la precarietat laboral que es tradueixen en salaris baixos, en la impossibilitat d'accedir a un habitatge i en la reducció dels recursos destinats als sistemes de protecció social.
Risc elevat entre els joves

La Taula del Tercer Sector adverteix que les polítiques d'ocupació s'han d'adaptar a les necessitat de cada col·lectiu i alerten que els més perjudicats per aquesta tendència són els joves -fins a 34 anys-, els majors de 55 anys, les dones i les persones amb diversitat funcional. L'autora de l'estudi i el Tercer Sector alerten que aquesta tendència no s'ha de normalitzar. "Les persones estan prenent consciència davant d'aquesta precarietat: o t'hi enfrontes o t'hi resignes. El que més ens preocupa és que els joves s'hi estan resignant. Això comporta emigració forçosa de les persones joves, pèrdua d'autoestima, depressió i ansietat", ha advertit Cabasés.

Una feina precària durant un llarg període de temps té riscos sobre la salut mental. Durant el punt més crític de la crisi econòmica -el 2010- els problemes de salut mental van augmentar considerablement: la depressió va pujar gairebé un 20% a Espanya respecte al 2006. Aquesta tendència segueix en augment, i les últimes dades de l'OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) situen Catalunya entre els països europeus on hi ha un consum més alt de fàrmacs antidepressius i ansiolítics.

El Tercer Sector critica que sense un canvi profund en el funcionament del mercat laboral i en les polítiques d'ocupació les entitats que acompanyen les persones en situació de precarietat tenen les mans lligades. La responsable de l'àrea d'inserció sociolaboral de la Fundació Pere Tarrés, Ana Sesé, explica que la situació és un peix que es mossega la cua: "És dur com a professional saber que estàs jugant al joc de les cadires: no tots els que corren tindran cadira, no tots tindran llocs de treball. Sobre el paper es diu que no s'ha d'acceptar una feina de menys de sis mesos ni de menys de 1.000 euros al mes, però què fem? Li diem a la persona aturada que no l'agafi? I si l'agafa, ja entra en la precarietat".

L'estudi proposa solucions per combatre aquesta precarietat laboral en diferents àmbits: vol perseguir el frau de la utilització de contractes temporals, garantir una cobertura social per a aquelles persones que han esgotat les prestacions i assegurar la jubilació a aquells de més de 55 anys en aquesta situació. Les associacions critiquen el paper de les empreses i demanen més col·laboració per trobar solucions.

La directora d'ocupació de Creu Roja, Antònia Giménez, explica el paper que hi tenen les associacions: "Nosaltres podem treballar amb les persones acompanyant-les i millorant les seves competències, però els llocs de treball han de tenir una qualitat i s'han de crear. Les empreses tenen la clau. El marc normatiu ha de canviar, les polítiques les han de fer les persones a qui els toca fer-les. Nosaltres podem ajudar, però queda molt per fer, encara".

Només l'any passat el nombre de treballadors pobres a Catalunya va créixer en quasi 30.000 persones.

divendres, 21 de juliol del 2017

SAMSARA


Aquest post el vaig publicar fa uns dies al "Mon-ra-mon", però per una qüestió de coherència de continguts també el vull tenir en aquest "Troballes".

Quan vaig acabar de veure al cinema el gran documental SAMSARA les emocions i les reflexions provocades per aquest extraordinari film van ser molt intenses.

Són imatges d'alta definició acompanyades pel so més adient en cada cas (música o so ambient) sense una sola paraula ni rètol. Filmat durant cinc anys en uns cent llocs diferents de vint-i-cinc països de cinc continents. Els seus autors són Ron Fricke i Mark Magidson.

Samsara en sánscrit significa 'món' o 'existència cíclica'. Fricke ens avança que el film aprofundeix en la relació de la humanitat amb l'eternitat i així és.

Combinar impactants imatges de la naturalesa verge (volcans, deserts, altes muntanyes, cascades...) amb altres també molt impactants relacionades amb l'activitat humana, ja sigui dintre de fàbriques, al camp, a les presons, practicant rituals religiosos, patint, gaudint... provoca que la nostra ment faci constants connexions i al final tinguis la impressió que has fet un gran i singular viatge a través dels diversos mons d'aquest món. Un viatge que mai podrem fer en persona i que gràcies a aquests artistes de la càmera i de la sensibilitat el podem experimentar gairebé com si l'haguéssim fet.

No us la perdeu. Aquí teniu el tràiler oficial i un clip de 12 minuts:



 

dilluns, 10 de juliol del 2017

FANATISME I ESTUPIDESA


L'abril passat vaig penjar un post al meu blog "mon-ra-mon" comentant, una vegada més, coses que penso sobre els fanatismes (clik)És un tema que sempre m'ha interessat i neguitejat perquè penso que està a la rel de moltes de les desgràcies que ha patit i segueix patint la humanitat.

Ahir diumenge, Rosa Montero va publicar a El Pais Semanal un article molt ben lligat sobre la qüestió. M'ha agradat i per això el reprodueixo aquí:


"LOS RINCONES DE LA ESTUPIDEZ"

Hay un rincón de estupidez hasta en el cerebro del hombre más sabio”, dijo Aristóteles, probablemente tras haberlo experimentado en sus propias carnes. 

La necedad brilla de manera más aparatosa cuando nuestra mente colisiona contra los dos mayores enemigos de la razón y la convivencia: los prejuicios y los dogmas.

 Los primeros son esos parásitos del pensamiento, anteriores al juicio y por lo tanto inconscientes, que todos padecemos (bien es verdad que unos más que otros). Por ejemplo, y ciñéndonos tan sólo al prejuicio machista, que da mucho juego, diré que el filósofo Locke, defensor de la libertad natural del hombre, pensaba que ni los animales ni las mujeres participaban de esta libertad, sino que tenían que estar subordinados al varón. 

Rousseau aseguraba que “una mujer sabia es un castigo para su esposo, sus hijos, para todo el mundo”. Y el gran Kant, de cuya sabiduría nadie puede dudar, sostenía que “el estudio laborioso y las arduas reflexiones, incluso en el caso de que una mujer tenga éxito al respecto, destrozan los méritos propios de su sexo”. En fin, ya se sabe que es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio, como decía Einstein.

En cuanto a los dogmas, son fisuras en el equilibrio emocional que nos pueden llevar directamente al abismo. 

Un dogmático, un fanático, es alguien con una construcción personal tan frágil, egocéntrica, inmadura o enferma que necesita un armazón de certezas rotundas para tenerse en pie. 

Voy a citar de nuevo a Kant (hoy me he levantado muy citona): “La inteligencia de un individuo se mide por la cantidad de incertidumbres que es capaz de soportar”. Muy cierto, si tomamos la palabra inteligencia en su sentido más amplio, es decir, no sólo como una aptitud para el razonamiento abstracto, sino también para la madurez emocional, para la comprensión de uno mismo y de los demás. 

¿Se puede ser sabio siendo una mala persona? Este es un viejo e interesantísimo debate aún sin resolver. El filósofo Heidegger fue partidario de los nazis, y el historiador francés Christian Ingrao, en su libro Creer y destruir, los intelectuales en la máquina de guerra de las SS(Acantilado), demuestra cómo los peores criminales del Tercer Reich, los mandos que dirigieron el Holocausto, fueron hombres de alta capacidad intelectual con doctorados universitarios. 

Personalmente yo creo que no se puede ser sabio si eres un malvado; puedes ser culto, incluso brillante; pero esa debilidad personal, esa enfermedad moral que te impulsa a arrojarte en brazos del fanatismo, crea un rincón ciego en tu cerebro que hace que cometas los errores más espantosos. 

Sin empatía no hay verdadera sabiduría. 

En la mente de todo ser humano no sólo hay una dosis de estupidez, sino también la terrible posibilidad de crear un infierno.

Pero además hay quien sostiene que nuestro intelecto no sólo puede estar infestado por la necedad y por el delirio dogmático, sino que ni siquiera rige nuestra vida. 

El neurocientífico David Eagleman, en su formidable libro Incógnito (Anagrama), dice con inquietante elocuencia que “casi todo lo que hacemos, pensamos y sentimos no está bajo nuestro control consciente (…). La conciencia es como un diminuto polizón en un ­trans­atlántico”. Es decir, que creemos que dirigimos nuestras existencias, que tomamos decisiones voluntaria y libremente, que apoyamos estas o aquellas ideas porque así lo queremos, y en realidad, según Eagleman, somos poco más que un cúmulo chisporroteante de células que campan por sí solas sin más sentido que el de seguir siendo.

En fin, no comparto con Eagleman una conclusión tan radical (aunque debo decir que sus argumentos son difíciles de rebatir), pero de lo que sí estoy segura es de que los humanos chillamos muchísimo y nos golpeamos el pecho como gorilas para alardear de nuestras opiniones, y en realidad somos pequeños, irresponsables, contradictorios y lerdos (no hay más que asomarse al griterío de las redes para comprobarlo). 

No somos nada, somos un amasijo paradójico, y el único camino hacia una posible sabiduría es asumirlo. Lo dijo consoladoramente Walt Whitman en sus hermosos versos: “¿Me contradigo? Muy bien, pues me contradigo. Soy grande, contengo multitudes”.

dimarts, 18 d’abril del 2017

"LA FILLA ESTRANGERA" de NAJAT EL HACHMI


Sempre és enriquidor entrar en la vida i costums de societats diferents de la nostra...bé diferents en molts aspectes, és veritat, però molt semblants en el terreny de les emocions. En això, tots ens hi assemblem.

El llibre explica amb profusió de detalls les vivències d'una noia marroquina que arriba a Catalunya acompanyada de la seva mare, a la que el seu marit, que havia vingut abans, l'ha deixat per una altra dona. La noia, molt jove viu com a immigrant la vida de casa nostra, plena de bons moments però també de no tan bons (rebuig d'algunes persones, discriminació a la feina, etc.) i a casa amb la mare, respira les tradicions i manera de fer de la seva terra natal.

Temes com les relacions pares-fills, homes-dones, creences, i altres aspectes del dia a dia ens porten a comprendre, a rebutjar i a comparar. Un llibre, que us recomano.

dimecres, 5 d’abril del 2017

"TONI ERDMANN"


Un film alemany carregat d'humor crític sobre la manera de viure i treballar de determinats executius, els seus valor ètics i la seva insatisfacció vital. També sobre com les grans empreses de països desenvolupats actuen en països en vies de desenvolupament (Alemanya versus Romania).

El pare d'una executiva alemanya desplaçada a Romania per feina la visita i d'una manera original i divertida li fa veure moltes coses. El pare és un home senzill, i amb un gran sentit de l'humor.

Premis
2016: Premis Oscar: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Globus d'Or: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Premis BAFTA: Nominada a Millor pel·lícula en parla no anglesa
2016: Premis César: Nominada a Millor pel·lícula estrangera
2016: Premis del Cinema Europeu: Millor pel·lícula, director, guió, actor i actriu
2016: Festival de Cannes: Premi FIPRESCI
2016: Premis Independent Spirit: Millor pel·lícula estrangera
2016: Cercle de Crítics de Nova York: Millor pel·lícula estrangera
2016: Crítics de Los Angeles: Nominada a millor pel·lícula estrangera
2016: Critics Choice Awards: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Premi FIPRESCI (Fed. Int. de Crítics de Cinema): millor pel·lícula de l'any
2016: British Independent Film Awards (BIFA): nom. millor pel·lícula intern. independent
2016: Satellite Awards: Nominada a Millor pel·lícula de parla no anglesa

El tràiler:

dijous, 19 de gener del 2017

"RÈQUIEM PEL SOMNI AMERICÀ", PER NOAM CHOMSKY


Quan un savi exposa amplia i serenament els seus coneixements i reflexions sobre allò que coneix a fons, val la pena escoltar-lo atentament i si allò de què parla ens toca d'aprop, encara més.

El "Rèquiem pel somni americà" és un documental d'una mica més d'una hora on Noam Chomsky ho explica tot de la societat nord-americana. Política, economia, història, present i projecció al futur.

Encara que no siguem nord-americans, vivim sota la seva influència i aquesta influència és cada vegada més aclaparadora. D'aquí l'interès de les paraules d'aquest home.

Les estructures del poder, les seves tàctiques i estratègies són similars a les dels nostres en aspectes fonamentals. Cal escoltar, analitzar i valorar el que ens explica i treure les nostres pròpies conclusions.

Tot és complex i quan s'intenta explicar una societat tan "espectacular" com l'americana encara ho resulta ser més. Però val molt la pena intentar-ho, de veritat.

Aquí tenim el documental:

 

Si voleu informació sobre la biografia de Chomsky, cliqueu aquí

dissabte, 12 de novembre del 2016

"AVUI NO SOPEM"


Una comèdia que toca una problemàtica actual i estesa a la societat d'avui dia a casa nostra.

Una parella gran, avis de classe mitjana, jubilats, que viuen a ciutat i tenen una segona residència a l'entorn rural, viuen amb una filla mileurista que gaudeix de totes les atencions que li dispensa la mare sense ajudar en res.

A més, tenen un fill divorciat que amb la seva nova parella, disposen d'ells a tota hora perquè s'encarreguin dels seus dos fills. Els néts, a més de joia, comporten als vells, un cert esgotament físic.

L'avi, vol trencar amb aquesta situació per aprofitar, diu, els pocs anys que els hi poden quedar de vida plena i per això proposa vendre el pis de Barcelona i anar a viure al poble amb la seva dona.

Un mirall, doncs, per moltes famílies d'ara mateix.

La interpretació i posada en escena, molt correcte.

La "promo"

dimarts, 18 d’octubre del 2016

"MUSTANG"


O, quan en nom de la moral, els bons costums o la religió es destrossen l’alegria, la llibertat i el goig de viure.

Vaig veure l'altre dia la pel·lícula "Mustang", coincidint gairebé i sense saber-ho amb el "dia de les nenes",

L'argument: En un petit poble, al nord de Turquia, en l'actualitat, cinc germanes òrfenes d'edats compreses entre els 12 i els 16 anys passen l'estiu jugant, rient i divertint-se innocentment a la bora de les platges del Mar Negre amb altres nois de l'escola, tot celebrant que el curs s'ha acabat.

Gairebé immediatament l'àvia de les nenes que és la que les cuida acompanyada d'un dels seus fills, oncle de les nenes, rep d'algunes de les seves veïnes que han vist jugar a les noies i els nois, alertes sobre el comportament, per elles, immoral i fins i tot escandalós de les joves.

Àvia i oncle decideixen posar fi a la felicitat de les noies, reprimint qualsevol gest de llibertat. L'objectiu, preparar-les per casar-se, evidentment verges, amb els homes que els adults decidiran en el seu moment i reconduir-les on les dones, segons la seva moral i religió han d'estar: a casa, obedients al marit i dedicades a criar, alimentar i netejar.

El que passa amb cada una d'elles no ho explicaré. Cal veure la peli. La interpretació de les noies és excel·lent i les reflexions que provoca molt intenses.

És impossible, pels que tenim una certa edat i sabem de la nostra joventut, de la dels nostres pares i avis, que el que s'explica en aquesta pel·lícula si sembla molt al que es vivia a casa nostra no fa tan de temps.

El tràiler:

dilluns, 3 d’octubre del 2016

MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

Es troba a la muntanya de Montjuïc, a quatre passes del MNAC, en un edifici lluminós que ofereix unes vistes precioses sobre Barcelona.


Està dedicat a les persones de tot tipus d'hàbitat de diferents èpoques. La casa i els estris utilitzats; les creences, les joguines, les festes, els estris utilitzats per la feina, d'aquí i d'allà. Tot plegat permet visualitzar i reflexionar sobre les transformacions constants de les societats.


Si podeu fer la visita guiada, val la pena. Una guia, antropòloga, explica el que veiem i amenitza la seva presentació aportant dades, anècdotes i reflexions molt interessants.


Recullo algunes de les seves aportacions tot comentant el que veiem:

1.- Un ramader del Pallars té en el seu dia a dia més en comú amb un altre ramader de l'Afganistan que amb un pescador d'Altafulla.

2.- L'apartat sobre les creences on s'apleguen objectes religiosos i no religiosos recull el fet que tothom té creences dintre o fora de la religió. Tothom, per exemple, creu saber allò que està bé i el que està malament. Totes les societats tenen la seva manera de posicionar-se davant la mort. En aquest punt va senyalar com ha evolucionat el tema del dol a casa nostra.

3.- Va destacar la necessitat de respectar les creences de les diverses cultures del món i deixar que l'evolució de les mateixes siguin cosa d'ells mateixos, evitant imposar el que nosaltres creiem que és millor per a ells.





dimarts, 27 de setembre del 2016

UNA LLAR DE 4.000 MILIONS D'ANYS...


Una Llar de 4.000 milions d'anys que els éssers humans versió "sapiens" ocupem des de fa només 200 mil anys....

"Home" és un gran documental que es va estrenar l'any 2009 simultàniament a cinemes de tot el món i a la xarxa.

Per TV també s'ha vist en algunes cadenes des de llavors.

És bo remirar-lo de tant en tant. Parla de casa nostra. Del nostre planeta on, després de nosaltres hauran de viure els nostres descendents.

Sobre el que li hem fet en aquests últims 200.000 anys i com podem corregir alguns dels desastres infringits tracta aquest extraordinari film de dues hores de durada amb unes imatges espectaculars.

L'aire, l'aigua, els aliments, la energia, la salut, la distribució dels recursos i la seva utilització, etc., etc. Tot el que és realment transcendent per la qualitat i sobretot per la continuïtat de la vida.

Aquí el teniu:

diumenge, 3 de juliol del 2016

EL CAU FERRAT


Fa goig aquesta extraordinària casa museu i temple modernista, recentment restaurada i connectada a unes dependències del Palau Maricel dedicades també a Museu.


La seva ubicació, a Sitges, literalment sobre el mar i la qualitat i varietat de tot l'art que hi ha dins el fa mereixedor d'una visita detallada. Pintura, escultura, forja, antiguitats, arqueologia, etc. Tot el que Santiago Rusiñol va aconseguir posar en aquesta casa que va ser casa seva fins al dia de la seva mort el 1931.

Rusiñol va deixar-ho tot a l'Ajuntament de Sitges, amb la condició que tot quedés igual que ell ho deixava en morir. I així ha estat. Els objectes artístics, la distribució de les estances, el color de les parets; tot ho podem veure com si ho haguéssim visitat el 1931.


Des del punt de vista històric, el Cau Ferrat està ple de records i anècdotes. Aquí és on Rusiñol es reunia amb els seus amics artistes (molts i famosos) i organitzava també, segons diuen els que ho coneixen, festes que sovint es podien catalogar de veritables bacanals.

Una de les anècdotes divertides i prou coneguda va ser la processó laica que va organitzar Rusiñol pels carrers de Sitges (des de l'estació del tren fins al Cau Ferrat) portant sota pal·li els dos quadres del Greco que va comprar a París i que es poden contemplar avui dia en el seu interior (Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena Penitent).

Si voleu més informació sobre El Cau Ferrat i el Museu del Maricel feu cliç aquí.


dimecres, 15 de juny del 2016

"CORAZÓN DE LEÓN", UN FILM SOBRE ELS "FORA DE SÈRIE"



El fora de sèrie, és el protagonista, que a pesar de ser una persona brillant en la seva activitat professional, tenir bons sentiments, intel·ligent, simpàtic i bon pare de família, molta gent el discrimina per la seva baixa estatura (1,38 cm.).

Els nans són l'objecte de totes les mirades quan els veiem sigui on sigui. Desperten curiositat sempre i en alguns el cruel comentari o pensament burlesc i en altres una certa compassió. Qualsevol de les dues coses són dolentes pel que les rep.

En aquests pel·lícula passa que una dona de les que s'anomenen de bandera, s'enamora d'aquest home brillant però molt petit. A partir d'aquí, en mig de diàlegs i situacions de tota mena, l'obra ens explica com s'ha sentit aquest home des de la seva infància; com ha intentat superar ser el centre d'atenció, en negatiu, de tantes persones; com valoren la situació personatges tan propers com el seu fill, la seva exdona, els seus amics, la seva nova parella, etc.

Moltes són les reflexions que provoca aquesta peli feta en clau de comèdia. Fa que ens preguntem com som i com actuem els humans davant els "diferents". En aquest cas és l'alçada, però sempre és igual quan la diferència és molt evident: mutilacions, deficiències mentals, prominències exagerades, etc., etc.

En general. almenys en un principi, actuem instintivament i sol sortir la part més infrahumana que portem dins.

Un personatge de la peli diu sobre el tema: davant d'aquestes persones, reaccionem com a veritables nazis.

El protagonista admet que per canviar, hauríem d'aprendre a mirar a tothom, sense excepcions, amb el cor, perquè si ho fem amb el cap, tenint en compte la "merda" que ens han ficat dintre des de petits davant d'aquests "fora de sèrie" que comentem, sempre els hi farem mal.

El  tràiler:

 

dimecres, 1 de juny del 2016

"PRENDER LA LLAMA"


Fa uns dies vaig veure al programa Doc's de Barcelona TV aquest documental.

Recull uns fets que van passar a Londres al 1888. La primera vaga organitzada i, a més, protagonitzada per dones.

No es tracta del fet en si, que ja és del tot interessant, sinó dels comentaris que alguns dels protagonistes del film fan mentre s'explica la història.

Tan lluny (128 anys) i tan a prop. És el que vaig pensar en acabar-se aquest bon documental.

Aquí el teniu:

dissabte, 28 de maig del 2016

CASA MUSEU PAU CASALS - EL VENDRELL


El Dia dels Museus d'aquest any, vam triar visitar aquest, que encara no coneixíem.

D'entrada la ubicació, davant la platja de Sant Salvador de El Vendrell, és perfecte. El jardí, el mirador, la distribució de les estances, la decoració, tot el contingut relacionat amb el mestre (clik): instruments, partitures, fotografies, escrits i premis està perfectament distribuït i acompanyat amb projeccions que permeten gaudir d'alguns dels moments més impactants de la seva vida.

Com és lògic, el seu discurs l'any 1971 a la seu de les Nacions Unides resulta especialment emocionant en escoltar-lo a la seva pròpia casa. També, naturalment fer-ho amb una de les seves interpretacions més admirades: El cant dels ocells.

Un museu que, sens dubte, cal conèixer i gaudir-lo.

Filmació del seu discurs a les Nacions Unides l'any 1971:


El cant dels ocells: