Etiquetes

dissabte, 18 de novembre de 2017

"PERRA DE NADIE" - DANSA - MARTA CARRASCO


L'extraordinària ballarina Marta Carrasco s'està acomiadant dels escenaris amb aquesta obra que va presentar al Grec d'aquest any. Actua a La Seca-Espai Brossa fins al pròxim dia 3 de desembre.

Es tracta d'un espectacle on ella sola es transforma durant l'hora que dura per mostrar a l'espectador figures, moviments, expressions, sensacions i sentiments. Tot amb una estètica fantàstica.

Reprodueixo la crítica de Francesc Massip, que recull amb molt més detall el que representa aquesta obra i la seva autora i actora:

"Si amb Perra de nadie Marta Carrasco s'acomiada de l'escenari, com ha manifestat, no podem més que lamentar-ho, perquè, novament, és un asteroide fulgurant que ratlla la foscor i l'emplena de llum. Una vegada més, Carrasco ens ofereix un espectacle amb l'elevat nivell d'exigència, qualitat artística i profunditat humana amb què ens ha mantingut amatents a cada nova creació seva durant els últims 20 anys. La fonda expressivitat del seu cos en moviment, amb aquella mirada que claufica el qui la rep, i aquella gestualitat retallada que crea nous espais en la imaginació de l'espectador, converteixen Perra de nadie en un trànsit cap a l'abís d'un mateix, allà on resideixen les aigües somes de la nostra personalitat més inefable, que sovint evitem de remoure per por a l'esglai. La ballarina no dubta en submergir-s'hi, en una nova proposta d'un coratge i una força estremidors. Com sempre, amb deliberades picades d'ullet al món de les arts plàstiques: el cos apedaçat, el collaret i el mirinyac ens aboquen al complex univers de Frida Kalho; per després exhibir la daurada elegància de Vermeer, l'argent estriat dels futuristes, el rostre embenat de René Magritte, o els ídols estilitzats d'Alberto Giacometti engalanats amb les cintes virolades d'una ritualitat atàvica. Músiques, com sempre, molt ben triades i expressives -deliciosa 'Gracias a la vida' d'Albert Pla- i aquell moviment incandescent que tot ho il·lumina. I una escena final corprenedora quan la gossa s'aboca a la menjadora i transforma el contingut en la seva nova pell. Però sobreposant-se al fang groc de la Parca, espeteguen els ulls en un fit a fit que inquireix i remou. Colossal!"

En aquest clip d'una mica més de tres minutrs trobareu un tast de "Perra de Nadie":

dimarts, 14 de novembre de 2017

GAUDINT DEL CINE A BETEVÉ


Fa temps que Betevé (la televisió pública de Barcelona) programa bon cine i, a més, sense talls publicitaris.

Últimament emet "Històries del Cinema" divendres a la nit i dissabtes a la tarda sota la direcció de Luís Aller, home de cine amb un ric currículum. El resultat és una sessió integrada per una molt bona pel·lícula i una anàlisi de la mateixa feta per Aller que va més enllà del resum o la crítica.

Causalment ahir vaig llegir a la premsa aquesta columna de Tomàs Delclós que diu exactament el que jo penso del programa. Així que el reprodueixo:

"El cinema clàssic no existeix en la televisió en obert. I si és en blanc i negre, encara menys. Hi ha un sector de públic refractari que hi hagi coloraines, ho troba una mancança. Per això resulta d’una gosadia insòlita un programa de Betevé que és capaç de programar Pickpocket de Robert Bresson, un dels cineastes, dels grans, més austers. A les seves notes sobre el “cinematògraf” confessava que la seva facultat per servir-se dels mitjans disminuïa a mesura que n’augmentava el nombre. “Controlar la precisió” era una de les seves màximes.

Doncs bé, aquest film, juntament amb d’altres com L’atalante (Jean Vigo), Escrit en el vent (Douglas Sirk) o Retorno al pasado (Jacques Tourneur), han estat presentats a Històries del cinema, així en plural, perquè no es tracta de seguir una cronologia sinó de triar-ne moments molt particulars. Una tria que inclou títols més coneguts como Vertigen o París Texas. Una tria que fa el cineasta Luis Aller. En aquest sentit és un programa molt personal, tant per les pel·lícules que escull com per la manera que té de comentar aquestes preferències. No és un cicle sobre un gènere o sobre un actor. És el cicle Luis Aller.

Perquè Aller aporta la segona singularitat del programa. Fa una intervenció d’uns deu minuts. No es tracta de glossar la pel·lícula ni d’administrar uns quants adjectius. Es tracta de fer la dissecció de determinades escenes: del tractament de les ombres per subratllar estats anímics dels personatges; de la distribució —equilibrada o no— dels actors dins d’un pla; d’una il·luminació sense justificació externa o de l’ús del so i el sentit que vol donar el director a aquests estratagemes. De vegades, fins i tot s’ajuda d’un senzill grafisme de fletxes o línies sobre el fotograma per facilitar que l’espectador vegi de què està parlant. Els comentaris d’Aller fan evidents a l’espectador detalls que ha vist al film però que, segurament, no ha processat conscientment encara que siguin influents en les emocions que desperta el relat.

L’abundància d’angles dorsals de Jeff (Robert Mitchum) a Retorno al pasado, per exemple, reforcen la idea que “és un personatge acomiadant-se o una negació”. Sirk il·lumina o projecta ombres sobre la mirada de Marylee (Dorothy Malone) segons vulgui que el personatge transmeti excitació o avergonyiment, etcètera. Són comentaris d’algú que ha fet cinema i sap explicar molt bé la física de la imatge, la intencionalitat que hi ha, òbvia o amagada. Al cinema, llevat dels nyaps tècnics involuntaris, no hi ha faltes d’ortografia.

No es pot dir que un film hagi d’obeir cap gramàtica, però sí que hi ha una catàleg de retòriques dominants. Alguns dels films triats les obeeixen amb enorme creativitat i d’altres, simplement, se les salten, van per altres camins. Ho resumeix molt bé el presentador quan parla del muntatge en el Hollywood clàssic. Ni les trobades enlluernadores del cinema soviètic, ni la radicalitat extrema de francesos com Resnais... però sí una precisió antològica. Per exemple, en les el·lipsis narratives.

Sense que la seva serenor ni els estris per analitzar les pel·lícules siguin els mateixos, ni de lluny, la manera no rutinària d’acostar-se als films d’Aller em recorda de vegades la passió, estrictament psicoanalítica, que Slavoj Zizek posava a la seva guia, perversa, de cinema. És clar que Zizek trobava a la casa de Psicosi, en els tres pisos, el jo, el superjò i l’allò, i aquesta no és la pretensió del presentador d’Històries del cinema que porta els aromes del Cahiers de Godard i Truffaut amb el seu setmanal comiat: “Que Dios bendiga a John Ford”.

Per acabar, aquí tenim una petita mostra de la manera de comentar de Luís Aller (la peli és "Pierrot le Fou")

dimecres, 8 de novembre de 2017

NOTHING COMPARES 2U - SINÉAD O'CONNOR


Avui he posat un Cd a l'atzar. Ho faig alguna vegada i m'agrada. Ha començat a sonar la veu de la Sinéad O'Connor i m'han arribat una sèrie de bones vibracions que han fet que em concentrés força estona en escoltar les seves cançons.

He triat "Nothing Compare 2U", composta per Prince, per penjar-la al blog. El vídeo permet, a més d'escoltar-la, admirar la seva hipnòtica expressivitat.


dimecres, 25 d’octubre de 2017

LA NOSTRA MINÚSCULA PILOTA BLAVA


Sovint és bo allunyar-se del que ens té aclaparats. Posar-hi distància pot ajudar-nos a veure les coses des d'una perspectiva diferent que ens ajudi a comprendre millor les coses.

Carl Sagan va fer, des del Voyager, l'any 1990 una foto del nostre planeta des de 6.000 milions de quilòmetres. A la vista d'aquella imatge va escriure unes paraules força impactants que estan recollides en aquest vídeo.

Val la pena veure'l i pensar i relativitzar gairebé totes les coses.

dilluns, 16 d’octubre de 2017

CINC EMOCIONS, CINC


Alegria, Tristesa, Amor, Ràbia i Por. 

Sobre les cinc emocions fonamentals i de com influencien el nostre estat d'ànim parlava dies enrera per tv. la psicòloga Joana Frigole.

Les tècniques psicològiques per gestionar la manera d'enfrontar-nos a les situacions vitals, suposo que per ignorància meva sobre el tema, m'han semblat compendis teòrics molt difícils de portar a la pràctica. Segurament amb perseverança canvien percepcions i maneres d'actuar d'algunes persones, però des de l'observació de la majoria de la gent que he conegut i tractat, em sembla que la seva manera d'actuar i veure el món, ve condicionada per la genètica i modulada per l'entorn.

Tot i això, sempre em resulta interessant llegir o escoltar persones preparades i especialitzades en aquests temes i durant l'entrevista que li van fer a la psicòloga Frigole hi ha un bon grapat d'idees i conceptes que fan pensar i molt,

Aquí la teniu:

La coach Joana Frigolé aposta per potenciar totes les fortaleses de les persones més que intentar arreglar les mancances. En un món on prima l’individualisme i l’obtenció de resultats al preu que sigui, potser cal a vegades posar el fre i adonar-nos de qui som realment i on volem anar a parar. Escoltar les nostres emocions, entendre-les i, si cal, transformar-les. Si aprenem a estar connectats amb nosaltres mateixos, diu, la vida deixarà de ser una successió d’obligacions esgotadores i aprendrem a gaudir-ne.

“La gratitud pel que has rebut és una de les fonts més valuoses de benestar.” Donar les gràcies ens fa més feliços?

Ens facilita les coses. Vivim en una societat molt exigent que se centra molt en els defectes i en el que no funciona. Dediquem moltes hores a queixar-nos i mirem poc en el que sí que funciona o el que tenim. Posant més el focus en el que funciona, en les nostres fortaleses, la vida seria molt més fàcil. S’ha de dir i sentir la paraula gràcies. Quan arribes al vespre a casa després d’un dia dur, pensa en les coses que has rebut i que han funcionat. I també agrair més les coses als altres.

És ‘coach’ i parla molt d’ emocions, creences i accions…

Vinc de recursos humans i m’he anat adonant que les organitzacions i les famílies ens fem la vida complicada. La gent no és conscient que vivim sempre amb emocions negatives, provocades per creences o maneres de pensar que en lloc de fer-nos avançar ens fan patir. M’he anat especialitzant a indagar quines són les més recurrents. Si pensem de determinada manera estem alimentant emocions concretes: tristesa, ràbia i por, sobretot, que desgasten l’energia de la gent. Des de l’alegria, el benestar, la il·lusió i l’entusiasme, les coses són més fàcils.

I per què les persones es creen emocions negatives?

Una de molt arrelada és convertir les coses més quotidianes en una obligació. Vivim en una societat molt exigent, competitiva, i de les coses més normals en fem problemes. I no ho són! Si estàs viu, la rentadora s’ha de fer malbé, l’ordinador ha de fallar i alguna negociació que comptaves que sortiria bé no ho farà. Però això no són problemes: són aprenentatges.

Diu que mirem massa al passat i aconsella mirar molt bé el present perquè ens agradi el futur.

Vivim poc en l’ara i aquí perquè estem molt encallats en històries del passat. Els processos de coaching que faig, tenen tres passos. Primer: endreçar el passat, viure les experiències passades amb gratitud i veure que ens van servir per aprendre alguna cosa. Segon: la manera com vivim el present. Sabem la teoria però hem d’aprendre a asserenar-nos i fer el que toca en el moment. I per últim hi ha la capacitat d’il·lusionar-se pel futur. Hi ha molta gent que quan el mira el que veu és poca cosa; per tant, poca cosa generaràs.

I s’ha de prendre decisions. Vostè mateixa va deixar la feina per anar a fer de ‘coach’.

Treballava en recursos humans i veia que fent bons organigrames, definint els llocs, fent selecció, es milloraven moltes coses en l’aspecte organitzatiu, però sovint les persones seguien sent infelices. Vinc d’uns anys en què es feia molta formació en habilitats directives, tècniques de venda, de parlar en públic i de treballar en equip. Semblava que si els donaves tot això, tothom funcionava millor. Però a poc a poc arribes a la conclusió que les persones, per molt que sapiguem que hi ha coses que hem de fer diferents, no les fem si no hi ha un canvi des de dins. Fins que no es modifiquin les emocions de les persones, el voltant no canvia.

Hi ha moltes persones que pensen que el ‘coaching’ no serveix de res.

Quan les persones venen a fer coaching és perquè estan en un moment crític. Alguna cosa se’ls ha trencat o ha deixat de funcionar. A la feina, o on sigui. Mentre en la teva vida quotidiana vas funcionant i estàs bé, potser no necessites un coach perquè el coaching requereix un esforç. És un canvi intern que repercuteix en tots els àmbits. T’obre ulls per mirar en moltes direccions: d’on vens, què vols i si el que estàs fent ho voldries fer d’una altra manera. El coaching el que fa és ampliar les possibilitats de com podries viure la vida.

Em pot donar algun exemple de com el ‘coaching’ pot canviar una persona?

Potser un de típic seria el d’un directiu que ve desbordat, angoixat. Té l’èxit que buscava però no és feliç i nota que la família ha pagat un preu per tot això, i no estan bé. Llavors venen a fer un aprenentatge de com és que han arribat fins aquí, i fins a quin punt per arribar a ser el primer, han pagat un preu molt elevat en el pla personal. Sovint les persones que tenen èxit són molt exigents amb elles mateixes i no es deixen espai per fer res malament. Quan tens una edat, penses que potser no cal estar sempre més així i que voldries viure amb més calma, serenitat, amor i tendresa. Llavors comencen a viure la feina d’una manera diferent, a gaudir més de les relacions, a delegar millor, a no voler tenir el protagonisme només ells, a donar espai als altres perquè passin, etcètera.

Treballa potenciant les fortaleses, oi?

Aquesta és la idea: confiar en la persona i que ella es fixi més en tot el que ha fet bé. Qualsevol defecte que et vegis parla d’una virtut que tens. El que passa és que quan no saps dosificar les teves fortaleses, i les fas servir en excés, et pot perjudicar. Moltes coses que tu, o els altres, veuen com un defecte, són virtuts que tens però que has d’aprendre a fer servir. I és millor que no pas passar-nos la vida arreglant defectes.

Com descobrir talents?

Buscant moments en què has fet coses i t’has sentit molt satisfet i confiat en tu mateix. Moments en què gaudeixes i flueixes fent alguna cosa. Fluir és una emoció de present. És diferent de la tranquil·litat. És deixar sortir tot el que tens a dins. Moltes vegades hem estat educats per arribar lluny o per tenir feines amb futur i potser això ha fet que perdem el focus de quin és el nostre veritable talent.

Quina és la mancança més comuna? La manca d’autoestima?

La manca de confiança, per mi, és por. Només tenim cinc emocions: l’alegria, l’amor, la tristesa, la ràbia i la por. I l’autoestima o la poca confiança en un mateix, és por de no ser capaç, de no poder, de no arribar. La por és una emoció que viu en el futur i quan jo no confio sortir-me’n d’on estic ara és quan tinc poca autoestima. En general, quan la gent va a fer coaching, ho fa amb poca confiança per poder-se’n sortir amb els recursos que té ara.

Diu que no hem de separar l’àmbit personal del professional. Per què?

Quan tenim problemes, per exemple, per treballar en equip, o no saber dir que no, o de gestió del temps… ens passa a la feina i a casa. I moltes vegades és la mateixa competència, la mateixa dimensió, canviant coses en un lloc, serveixen per a l’altre. Quan ho treballes en global el canvi és brutal perquè millores tant a casa com a la feina. Tothom està content en tots els entorns.

Fa ‘coaching’ a empreses. Quin és el problema més greu entre directius i treballadors?

Els desacords. Generalment hi ha una menysvaloració: els directius solen creure que els equips no treballen prou i estan desmotivats, i els equips pensen que els caps no els marquen prou les funcions i el que haurien de fer. Hi ha poca conversa constructiva. En general, tant en la vida privada com en les organitzacions, hi ha poca capacitat per anar i demanar el que creus que és legítim. La gent ens queixem molt però fora de context i no sabem anar a les persones a demanar o oferir el que podríem.

També parla de millorar l’estat d’ànim. Com es pot fer?

Les organitzacions no s’adonen que si tu cada dia, o molt sovint, estàs trist, o t’enfades, o tens por, el teu estat d’ànim és el de l’emoció que tens més sovint. I a les organitzacions també passa. Hi ha empreses en què sempre es posa el focus en el que no funciona, hi ha crispació, gent amb qui hi ha mal rotllo… i tot això canvia l’estat d’ànim. Quan som conscients que la forma com vivim les nostres emocions en el dia a dia influeix en el que està passant, el canvi apareix.

Està preparant un llibre per Sant Jordi. Què hi destacarà?

Hi recullo el procés habitual de coaching i explico com treballo els conflictes de passat, com els endrecem i alliberem emocions que no serveixen. Parlo del mindfulness, present, tècniques de relaxació i també tot el tema de visió, mirar el futur i per últim, accions i com podem canviar.

dimarts, 10 d’octubre de 2017

"EL VIATJANT"


Cinema amb majúscules. El director iranià Asghar Farhadi que ja ha dirigit altres bones pel·lícules, ens ofereix en aquesta una història vibrant que ens manté expectants durant tota l'estona.

Sinopsi: "Emad i Rana han de deixar el seu pis al centre de Teheran a causa dels treballs que s'estan efectuant i que amenacen l'edifici. S'instal·len en un altre pis, però un incident relacionat amb l'anterior inquilí canviarà dramàticament la vida de la jove parella." 

Les escenes s'encadenen magistralment. La tensió que comporta el fet central de l'argument es barreja amb detalls de la vida quotidiana i normal dels protagonistes. 

Ell, professor de literatura a un institut i actor i la seva dona, actriu. Mentre passen coses, ells representen en un teatre "La mort d'un viatjant" de A. Miller, que el director del film ens regala en forma de petits fragments que poden relacionar-se amb el que passa a la vida real dels personatges.

L'ambient de l'aula on ell dóna classe; la relació amb els veïns; i sobre tot el paper de la dona quan reflecteix la seva actitud contra la venjança.

Premis
2016: Premis Oscar: Millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Globus d'Or: Nominada a Millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Festival de Cannes: Millor actor (ShahabHosseini) i guió
2016: National Board of Review (NBR): Millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Critics Choice Awards: Nominada a Millor pel·lícula de parla no anglesa
2016: Festival Internacional de Valladolid - Seminci: Secció oficial
2016: Satellite Awards: Millor pel·lícula de parla no anglesa


divendres, 6 d’octubre de 2017

PAULA BECKER, PINTORA


"Paula" és la pel·lícula que explica ,la vida d'aquesta pintora alemanya del segle passat.

L'Alemanya de primers del segle XX es plantejava el paper de les dones més o menys com a la majoria de països del món. Si volia destacar en activitats artístiques o científiques que es consideraven pròpies dels homes, eren menystingudes i assenyalades com a persones desequilibrades.

Paula Becker des de ben jove decideix pintar fer-ho trencant els cànons dels pintors que l'envoltaven i ho aconsegueix. Està reconeguda com una gran pintora. Té un  museu que porta el seu nom a Bremen.
El tràiler: