Etiquetes

diumenge, 11 de febrer de 2018

25 PÍNDOLES "CASALDÀLIGA"


Ahir, al "Mon-ra-mon" vaig penjar un text de Berta Camprubí sobre Pere Casaldàliga, publicat a "El Periódico". Avui, a l'"Ara" he trobat aquest recull de 25 fragments de les seves reflexions més interessants que constitueixen un conjunt de 25 aforismes dignes d'aquest home excepcional.

Una espècie de càpsules o píndoles per la ment i l'esperit, que tenen uns benefactors efectes secundaris un cop ben digerides.

Són aquestes:


“Si no hi ha causes grans la vida no té sentit”

“La paraula radicalitat prové d’arrel, i jo, com més va, sento amb més força les meves arrels”

“El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural”

“El consumisme està consumint les persones”

“Un poble només és lliure quan és independent, autònom, sobirà”

“El capitalisme per definició és lucre acumulat, és privilegi del capital, és exclusió de la majoria”

“El gran atemptat diari és la fam al món”

“La major part de la humanitat, avui dia, sobreviu en comptes de viure”.

“On no hi ha llibertat no hi pot haver justícia”

“Sigueu lúcids. Sigueu ferms. Estigueu units. Responeu a la persecució amb esperança. Responeu a la por amb unió”

“El que dono és el que em fa, no el que tinc. Quan més dono, més tinc perquè sóc més. Quan més tinc i dono menys, tinc menys perquè sóc menys”

“Els valents són aquells que vencen la molta o poca por que tenen”

“En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat”

“L’expressió “no violència” no ha de ser sinònim de passivitat”

“Si veus infelicitat, és difícil sentir-te plenament feliç, però si mires de ser solidari i senzill, hi ha una mena de felicitat de fons que es manté”

“La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu”

“Només aquell qui s’aventura es pot equivocar”

“Em sembla que la vellesa és una espècie de sagrament. Tot i que perds oïda, hi sents més, perquè escoltes la vida, no els sorolls… I compares, saps relativitzar més. A la llum de la mort, la vida adquireix un pes específic, més definitiu"

“La lluita per la terra ha estat la lluita llatinoamericana. Tota acumulació suposa exclusió”

“Jo sóc jo i les meves causes, i les meves causes valen més que la meva vida”

“No acceptem la fatalitat del sistema capitalista neoliberal que ens imposen, que redueix la vida a un mercat"

“La ciència, la tècnica, el progrés només són dignes del nostre pensament i les nostres mans si ens humanitzen més”

“La tasca primordial i comuna d’humanitzar la humanitat es fa practicant la proximitat”.

“No n'hi ha prou amb ser creient, també s'ha de ser creïble"

“Al final del camí em diran: ¿Has viscut? ¿has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms”

dimarts, 30 de gener de 2018

"LUMIÈRE! COMENÇA L'AVENTURA"


Es tracta d'un extraordinari documental que recull 108 pel·lícules de 50 segons cada una, filmades entre 1895 i 1905 per Lumière i els seus operadors.

L'any 1895 els germans Lumière van inventar el cinematògraf i van dirigir unes de les primeres pel·lícules de la història del cinema. Aquestes 108 del documental, una petita part de les que van sortir de les mans de Lumière i el seu equip, han estat restaurades i recopilades per temes.

El resultat és brillant. A més de poder apreciar la sorprenent tecnologia d'aquelles primeres càmeres, les imatges filmades amb un enorme sentit estètic ens porten per França i la resta del món recollint escenes quotidianes d'aquella època. París, Lió, Marsella, Barcelona, Venècia, El Caire, Vietnam, Japó, etc., etc. Les explicacions en off del director i una música fantàstica complementen aquestes escenes històriques que deixen admirats als espectadors.

 El tràiler

:

dissabte, 20 de gener de 2018

"ADOSSATS"


Es tracta d'una obra teatral de Ramon Madaula, en clau de comèdia, situada avui dia, a Catalunya, en l'escenari d'una casa adossada on viu una parella de classe mitjana acomodada, d'uns cinquanta anys i el seu fill adolescent. El dia de Sant Jordi es reuneixen a la casa amb el germà de l'home, i el pare, gran, que va acompanyat d'una cuidadora.

Es presenten situacions relacionades amb la convivència matrimonial, la relació pares fills, la situació de l'avi, les frustracions professionals i personals, la manera de viure en aquest tipus d'habitatges, etc.

La família i les seves fortaleses i les seves febleses. Els intèrprets, Jordi Bosch, Rosa Renom, Ramon Madaula, Carles Canut, Marieta Sánchez i Guillem Blart ho fan molt bé.

Per riure i pensar, davant del mirall que Madaula posa davant els espectadors. A continuació un minut de mostra:

divendres, 12 de gener de 2018

"STEFAN SWEIG: ADÉU EUROPA"


Fa uns dies vaig veure aquesta pel-lícula que té força interés per conèixer aquest escriptor en la seva dimensió social, política i humana. 

Ben filmada i interpretada.

Aquesta és la ressenya de Filmaffinity:

Sinopsi:

Biopic sobre l'intel·lectual austríac Stefan Zweig, centrat en els anys d'exili del famós escriptor i activista social.

Zweig va ser un dels personatges més irrepetibles del segle XX. Com a jueu es va veure obligat a fugir del seu país a causa del règim nazi. En la seva fugida cap a endavant, es va refugiar a París primer i, més tard, a Londres, però Zweig va acabar fugint d'Europa al costat de la seva esposa a Sud-amèrica, instal·lant-se finalment a Brasil, on acabarà suïcidant-se en 1942 a causa de la seva por al fet que el nazisme s'estengués per tot el món. (FILMAFFINITY)

Premis
2015: Premis del cinema Alemany: Nominada a millor director i actriu sec. (Sukowa)
2017: Premis del Cinema Europeu: Premi del Públic

El tràiler:

dimecres, 3 de gener de 2018

"UN HIVERN FASCINANT" DE JOAN MARGARIT


Aquest és l'últim poemari de Joan Margarit que ha sortit al mercat. Margarit escriu des de la seva experiència, posant en els seus poemes la perspectiva que donen els anys viscuts amb una sensibilitat lliure de sensibleria i la seva intel·ligència, que sap fer arribar a tothom que el llegeix i el pensa.

Reprodueixo el text que Jordi Nopca va publicar a l'Ara sobre Aquest llibre i el seu autor. Val la pena.

“Les roselles van desapareixent, / eliminades com les males herbes. / Molt aviat ja no s’escamparan / les roges pinzellades del vent als camps de blat”. Així comença el primer poema del nou llibre de Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa). És un inici desolador que avança cap a un estrany optimisme als últims versos: “L’oblit arriba, tranquil·litzador. / I torna, sempre torna, l’alegria”.

Margarit, que al maig va fer 79 anys, continua publicant i recitant amb regularitat. “Escrivint aquests poemes m’he adonat que la infantesa i la senectud, etapes que semblaven molt separades i llunyanes, no ho estan tant -admet-. Entremig hi ha una llarga etapa intermèdia que ja ha passat.

 Les coses no succeeixen de manera contínua, sinó a sotragades. Tothom entén que el passat s’allunyi, però la recerca de futur és una de les ensarronades més grans que portem a dins”. 

Al llibre el poeta en parla sense el desencís que abundava a Es perd el senyal (Proa, 2012). A L’illa misteriosarecorda la dècada dels 50, quan vivia a Tenerife. Aquell lloc i aquell temps són “els únics on voldria tornar”, afirma, encara que també llança una advertència final: “Pel seu mar càlid / nedava ja un tauró: el meu futur”.

“La vida és una aventura difícil; cal saber que no va de broma -assegura-. No pots tirar enrere ni s’aprèn dels errors”. 

Un hivern fascinant conté 41 nous poemes i un epíleg en què exposa les dues “forces importants de la poesia”, les que ell té en compte: veritat i bellesa. “La inspiració és, precisament, aquest acte tan rar i difícil que consisteix a localitzar un lloc on és prou probable que hi puguin ser juntes, inseparables, veritat i bellesa”, escriu. 

“La diferència entre un novel·lista i un poeta és que el novel·lista busca en les vides dels altres i el poeta busca en la seva pròpia vida -diu, sense tenir en compte els vincles entre autobiografia i ficció narrativa-. En la teva pròpia vida hi ha trilions de coses que no t’interessen ni a tu mateix. Un cop detectes el que és important per a tu, el que has d’explicar és allò que sigui universal. Això és el que conté un poema”.

Una relació complicada

Al recull hi ha dos poemes datats que ha escrit recentment. El primer ésConeguda crueltat, del 17 d’agost de 2017, el mateix dia dels atemptats a la Rambla. “Quan vivia a Barcelona tenia un pis al carrer Pintor Fortuny, just al costat del lloc on hi va haver l’atemptat -rememora-. Durant molt de temps vaig escriure poemes al Cafè de l’Òpera, i sovint quedava amb un amic per parlar de literatura i al costat teníem una tertúlia de caçadors. Quan ens cansàvem anàvem passejant fins al port. Ara veig aquelles façanes del Barri Xino i no m’agraden, com tampoc m’agrada que en diguin el Raval, que em sembla un eufemisme. Els eufemismes no van bé a ningú”. 

Al poema Margarit explica que “totes les Barcelones són unes dins les altres / com unes invisibles nines russes”. La d’ara és “la que més llums ha encès, / la de la indiferència”. I afegeix: “La més cosmopolita. / Aliena i fugaç, una gentada emplena / les cases i els carrers / igual que un escenari abandonat / on haguessin rodat una pel·lícula”. “Reconec que amb Barcelona hi tinc una relació complicada -diu-. Una ciutat que ha destinat el lloc més bonic de la ciutat, la muntanya de Montjuïc, a un cementiri, on a sobre hi ha dues de les meves filles, té un problema”.

El segon poema datat és Tramuntana. “El vaig escriure aquest octubre a Colera, un poble de frontera i aspre, que no té els encants dels pobles d’abans -explica-. Hi tinc moltes vivències personals, i en concret aquí recordo un dia de tramuntana. I escric «Era el vent d’ella». Ella és la meva filla Joana”. 

Hi ha poemes en què parla de Jacint Verdaguer (“L’estimo com un fill. I és el meu pare”, Verdaguer ), un altre sobre Jorge Manrique (“Aquesta veu, respectuosa i greu, / té la força d’alguna veritat / en forma de mentida”,Jorge Manrique ) i Charles Baudelaire (“Assagen el seu vol majestuós / els poemes que no ha d’escriure mai”, L’albatros ).

 Cap al final n’hi ha un, La soledat del mar, en què menciona “els poetes cansats que van deixar d’escriure”, com ara Jaime Gil de Biedma i Arthur Rimbaud. “La recerca del poeta dura fins al final -diu-. Fa molts anys que continuo buscant el mateix, i no m’aturaré. Hi ha poetes que han plegat a mig camí: els respecto, però des de fa anys no en trec els llibres de la lleixa. Ara m’interessen els poetes que persegueixen alguna cosa fins a l’últim moment”.

La independència i els morts

Igual que a la majoria de la seva poesia, el to que més abunda a Un hivern fascinant és l’íntim i personal.

 “El que és col·lectiu sempre m’ha espantat -admet, en relació al present català-. Quan es posa en marxa tothom alhora, es dona una mobilització que individualment no s’experimentaria: d’això n’he desconfiat sempre. 

Com més vell em faig soc més partidari de la intel·ligència que dels sentiments. Només quan l’amor coincideix amb la intel·ligència les coses funcionen”. És per aquest motiu que Margarit no és partidari de l’independentisme: “Aquesta paraula vol dir coses perillosíssimes. No conec cap independència que s’hagi fet sense morts”.

dilluns, 25 de desembre de 2017

"L'HOSTALERA"


Per passar una estona divertida, distreta i diferent.

Aquí teniu una  ressenya de l'obra publicada a la xarxa:

"De nou, aires italians dins la Biblioteca de Catalunya, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. L’Hostalera parteix d’un text clàssic, que continua la línea de Teatre d’Art que La Perla 29 ha anat fent i de nou, la col·laboració amb Pau Carrió, antic ajudant de direcció i coneixedor del nostre projecte. Una companyia de set actors, joves i amb ganes, encapçalada per Laura Aubert.
SINOPSI

Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure. A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar."

dimarts, 12 de desembre de 2017

SOUS QUE NO SÓN SUFICIENTS PER COBRIR LES NECESSITATS BÀSIQUES.


Fa molt temps que se sent dir i fa massa temps que milers i milers de persones ho pateixen.

Qualsevol que sàpiga el preu del lloguer d'un habitatge a Barcelona, el que puja el rebut de la llum, el gas i l'aigua i quan es gasta cada vegada que va al súper a comprar menjar (no parlo dels "coles"es, la universitat, el vestit, els imprevistos, etc., etc) té claríssim que amb un sou de 1.000 euros no hi ha prou.

La solució no és gens fàcil. Mana el mercat i les lleis respecten la llibertat d'aquest mercat. Una competència ferotge és l'argument de les empreses per oferir salaris molt baixos (si pago més que els altres el meu producte sortirà més car, no el vendré i hauré de tancar). A més, la quantitat de gent que busca feina en comparació a l'oferta de treball, fa que s'acceptin condicions de treball i sous molt per sota del que seria digne.

Segons aquest argumentat article publicat avui pel diari ARA, en l'últim any el nombre de treballadors pobres a casa nostra va créixer en 30.000 persones.

Aquí el teniu. Si algú té bones idees per capgirar la situació, feu-les arribar a l'autora de l'informe.És urgent!

"Tenir feina però ser pobre: la realitat de mig milió de catalans"

Les entitats del tercer sector denuncien que la crisi ha deixat sous baixos i inestabilitat i alerten de l'atur juvenil

PAULA PAÑO Barcelona 12/12/2017 14:22

Una feina remunerada ha deixat de ser una garantia per esquivar la pobresa per a més de mig milió de persones a Catalunya. La figura del treballador pobre -que té uns ingressos que no li permeten arribar a final de mes- no para de créixer, segons alerta l'informe presentat dimarts per la Taula del Tercer Sector. Unes 240.700 persones tenien un sou mensual d'entre 710 i 1.002 euros el 2016 malgrat que la meitat d'ells treballaven a jornada completa. A més, l'informe recull que més de 234.000 persones tenien uns ingressos per sota dels 710,1 euros i, majoritàriament, treballaven amb contractes a temps parcial.

El llindar del sou digne està fixat per la Carta Social Europea, que considera que per poder desenvolupar una vida decent cal ingressar almenys l'equivalent al 60% del salari mitjà mensual d'un estat. Tenint en compte que a Catalunya el salari mitjà brut són 1.952 euros, l'import d'un sou digne serien 1.171 euros, una xifra que no reben entre 475.300 i 692.000 persones, alerta la Taula del Tercer Sector.

L'autora de l'informe, la doctora i professora d'economia aplicada a la Universitat de Lleida Maria Àngels Cabasés, conclou que la recuperació econòmica que s'està produint no es tradueix en creació d'ocupació neta i de qualitat, sinó tot el contrari. Les polítiques d'ocupació, insisteix, només han treballat per combatre la taxa d'atur, però no per crear llocs de treball decent: "És un informe per remoure consciències. Encara es pot aprofundir molt més. La suposada recuperació econòmica no es tradueix ni en l'augment dels sous ni en creació d'ocupació de qualitat. Hem d'acotar les condicions laborals".

L'estudi, presentat avui en el cicle de Debats 'Catalunya Social' de la Taula del Tercer Sector, en col·laboració amb l'ARA, recull els indicadors més preocupants: la taxa d'atur juvenil segueix elevada, hi ha una creixent taxa de temporalitat i un augment de la precarietat laboral que es tradueixen en salaris baixos, en la impossibilitat d'accedir a un habitatge i en la reducció dels recursos destinats als sistemes de protecció social.
Risc elevat entre els joves

La Taula del Tercer Sector adverteix que les polítiques d'ocupació s'han d'adaptar a les necessitat de cada col·lectiu i alerten que els més perjudicats per aquesta tendència són els joves -fins a 34 anys-, els majors de 55 anys, les dones i les persones amb diversitat funcional. L'autora de l'estudi i el Tercer Sector alerten que aquesta tendència no s'ha de normalitzar. "Les persones estan prenent consciència davant d'aquesta precarietat: o t'hi enfrontes o t'hi resignes. El que més ens preocupa és que els joves s'hi estan resignant. Això comporta emigració forçosa de les persones joves, pèrdua d'autoestima, depressió i ansietat", ha advertit Cabasés.

Una feina precària durant un llarg període de temps té riscos sobre la salut mental. Durant el punt més crític de la crisi econòmica -el 2010- els problemes de salut mental van augmentar considerablement: la depressió va pujar gairebé un 20% a Espanya respecte al 2006. Aquesta tendència segueix en augment, i les últimes dades de l'OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) situen Catalunya entre els països europeus on hi ha un consum més alt de fàrmacs antidepressius i ansiolítics.

El Tercer Sector critica que sense un canvi profund en el funcionament del mercat laboral i en les polítiques d'ocupació les entitats que acompanyen les persones en situació de precarietat tenen les mans lligades. La responsable de l'àrea d'inserció sociolaboral de la Fundació Pere Tarrés, Ana Sesé, explica que la situació és un peix que es mossega la cua: "És dur com a professional saber que estàs jugant al joc de les cadires: no tots els que corren tindran cadira, no tots tindran llocs de treball. Sobre el paper es diu que no s'ha d'acceptar una feina de menys de sis mesos ni de menys de 1.000 euros al mes, però què fem? Li diem a la persona aturada que no l'agafi? I si l'agafa, ja entra en la precarietat".

L'estudi proposa solucions per combatre aquesta precarietat laboral en diferents àmbits: vol perseguir el frau de la utilització de contractes temporals, garantir una cobertura social per a aquelles persones que han esgotat les prestacions i assegurar la jubilació a aquells de més de 55 anys en aquesta situació. Les associacions critiquen el paper de les empreses i demanen més col·laboració per trobar solucions.

La directora d'ocupació de Creu Roja, Antònia Giménez, explica el paper que hi tenen les associacions: "Nosaltres podem treballar amb les persones acompanyant-les i millorant les seves competències, però els llocs de treball han de tenir una qualitat i s'han de crear. Les empreses tenen la clau. El marc normatiu ha de canviar, les polítiques les han de fer les persones a qui els toca fer-les. Nosaltres podem ajudar, però queda molt per fer, encara".

Només l'any passat el nombre de treballadors pobres a Catalunya va créixer en quasi 30.000 persones.