Etiquetes

diumenge, 23 de juliol de 2017

MILIONS DE FLORS AL DESERT D'ATACAMA


Poc abans de veure per televisió aquest impactant espectacle, vaig seguir un reportatge sobre el desert d'Atacama, a Xile. El desert, segons els experts, més àrid del món. 


Les imatges d'aquest desert em van semblar, com les de qualsevol altre gran desert, impressionants. Quan les veig no puc deixar de recordar les hores que vaig passar al Sàhara, caminant per les dunes, quan el sol s'estava amagant, durant un inoblidable viatge al Marroc.

Sorra, silenci, immensitat, absència de vegetació en centenars de kilòmetres quadrats. 

Possiblement ni la imaginació més agosarada arriba a plantejar-se que les flors, milions de flors, poden, un dia cobrir un desert. I això és el que ha passat al d'Atacama. Un fenomen que sembla que es produeix cada set o vuit anys en funció de determinats paràmetres climatològics. Les llavors d'aquestes flors resten latents en aquest període tan llarg de temps fins que es desencadena la pluja que les fa esclatar.

Sorprenent la natura; com sempre.

Fotos baixades d'Internet.

divendres, 21 de juliol de 2017

SAMSARA


Aquest post el vaig publicar fa uns dies al "Mon-ra-mon", però per una qüestió de coherència de continguts també el vull tenir en aquest "Troballes".

Quan vaig acabar de veure al cinema el gran documental SAMSARA les emocions i les reflexions provocades per aquest extraordinari film van ser molt intenses.

Són imatges d'alta definició acompanyades pel so més adient en cada cas (música o so ambient) sense una sola paraula ni rètol. Filmat durant cinc anys en uns cent llocs diferents de vint-i-cinc països de cinc continents. Els seus autors són Ron Fricke i Mark Magidson.

Samsara en sánscrit significa 'món' o 'existència cíclica'. Fricke ens avança que el film aprofundeix en la relació de la humanitat amb l'eternitat i així és.

Combinar impactants imatges de la naturalesa verge (volcans, deserts, altes muntanyes, cascades...) amb altres també molt impactants relacionades amb l'activitat humana, ja sigui dintre de fàbriques, al camp, a les presons, practicant rituals religiosos, patint, gaudint... provoca que la nostra ment faci constants connexions i al final tinguis la impressió que has fet un gran i singular viatge a través dels diversos mons d'aquest món. Un viatge que mai podrem fer en persona i que gràcies a aquests artistes de la càmera i de la sensibilitat el podem experimentar gairebé com si l'haguéssim fet.

No us la perdeu. Aquí teniu el tràiler oficial i un clip de 12 minuts:



 

dijous, 13 de juliol de 2017

L'UNIVERS A LA VISTA I CADA DIA


APOD és l’acrònim d’Astronomy Picture Of the Day, el lloc web de la NASA que ofereix, cada dia, una imatge astronòmica comentada. APOD·cat n'és la versió oficial en català.

Aquest és l'enllaç. Si us meravella l'Univers, guardeu-lo. Consulteu-lo, si voleu cada dia. Una fotografia espectacular amb la corresponent explicació us deixarà sovint bocabadats. 

També estan a la vostra disposició tota la col·lecció de fotografies que s'han publicat des de la creació de la web.


Aquí teniu, com exemple, la foto i la informació corresponent a un dia qualsevol (11-07-2017)


Crèdit & Copyright: Mike O’Day
Vet aquí la bola d’estrelles més gran de la nostra galàxia.
Omega Centauri conté uns 10 milions d’estrelles —moltes de les quals més antigues que el Sol— agrupades en un volum de tan sols 150 anys llum de diàmetre. És el cúmul més gran i més brillant dels aproximadament 200 cúmuls globulars coneguts que vaguen per l’halo de la Via Làctia. La majoria de cúmuls globulars estan formats per estrelles amb les mateixes edat i composició, però l’enigmàtic Omega Cen conté poblacions estel·lars diverses amb una àmplia varietat d’edats i abundàncies químiques. De fet, Omega Cen podria ser el nucli romanent d’una petita galàxia fusionada amb la Via Làctia.
La imatge mostra tantes estrelles perquè s’han combinat diferents fotografies amb tècniques d’alt rang dinàmicOmega Centauri, també conegut com a NGC 5139, es troba a uns 15.000 anys llum a la constel·lació meridional del Centaure.


dilluns, 10 de juliol de 2017

FANATISME I ESTUPIDESA


L'abril passat vaig penjar un post al meu blog "mon-ra-mon" comentant, una vegada més, coses que penso sobre els fanatismes (clik)És un tema que sempre m'ha interessat i neguitejat perquè penso que està a la rel de moltes de les desgràcies que ha patit i segueix patint la humanitat.

Ahir diumenge, Rosa Montero va publicar a El Pais Semanal un article molt ben lligat sobre la qüestió. M'ha agradat i per això el reprodueixo aquí:


"LOS RINCONES DE LA ESTUPIDEZ"

Hay un rincón de estupidez hasta en el cerebro del hombre más sabio”, dijo Aristóteles, probablemente tras haberlo experimentado en sus propias carnes. 

La necedad brilla de manera más aparatosa cuando nuestra mente colisiona contra los dos mayores enemigos de la razón y la convivencia: los prejuicios y los dogmas.

 Los primeros son esos parásitos del pensamiento, anteriores al juicio y por lo tanto inconscientes, que todos padecemos (bien es verdad que unos más que otros). Por ejemplo, y ciñéndonos tan sólo al prejuicio machista, que da mucho juego, diré que el filósofo Locke, defensor de la libertad natural del hombre, pensaba que ni los animales ni las mujeres participaban de esta libertad, sino que tenían que estar subordinados al varón. 

Rousseau aseguraba que “una mujer sabia es un castigo para su esposo, sus hijos, para todo el mundo”. Y el gran Kant, de cuya sabiduría nadie puede dudar, sostenía que “el estudio laborioso y las arduas reflexiones, incluso en el caso de que una mujer tenga éxito al respecto, destrozan los méritos propios de su sexo”. En fin, ya se sabe que es más fácil desintegrar un átomo que un prejuicio, como decía Einstein.

En cuanto a los dogmas, son fisuras en el equilibrio emocional que nos pueden llevar directamente al abismo. 

Un dogmático, un fanático, es alguien con una construcción personal tan frágil, egocéntrica, inmadura o enferma que necesita un armazón de certezas rotundas para tenerse en pie. 

Voy a citar de nuevo a Kant (hoy me he levantado muy citona): “La inteligencia de un individuo se mide por la cantidad de incertidumbres que es capaz de soportar”. Muy cierto, si tomamos la palabra inteligencia en su sentido más amplio, es decir, no sólo como una aptitud para el razonamiento abstracto, sino también para la madurez emocional, para la comprensión de uno mismo y de los demás. 

¿Se puede ser sabio siendo una mala persona? Este es un viejo e interesantísimo debate aún sin resolver. El filósofo Heidegger fue partidario de los nazis, y el historiador francés Christian Ingrao, en su libro Creer y destruir, los intelectuales en la máquina de guerra de las SS(Acantilado), demuestra cómo los peores criminales del Tercer Reich, los mandos que dirigieron el Holocausto, fueron hombres de alta capacidad intelectual con doctorados universitarios. 

Personalmente yo creo que no se puede ser sabio si eres un malvado; puedes ser culto, incluso brillante; pero esa debilidad personal, esa enfermedad moral que te impulsa a arrojarte en brazos del fanatismo, crea un rincón ciego en tu cerebro que hace que cometas los errores más espantosos. 

Sin empatía no hay verdadera sabiduría. 

En la mente de todo ser humano no sólo hay una dosis de estupidez, sino también la terrible posibilidad de crear un infierno.

Pero además hay quien sostiene que nuestro intelecto no sólo puede estar infestado por la necedad y por el delirio dogmático, sino que ni siquiera rige nuestra vida. 

El neurocientífico David Eagleman, en su formidable libro Incógnito (Anagrama), dice con inquietante elocuencia que “casi todo lo que hacemos, pensamos y sentimos no está bajo nuestro control consciente (…). La conciencia es como un diminuto polizón en un ­trans­atlántico”. Es decir, que creemos que dirigimos nuestras existencias, que tomamos decisiones voluntaria y libremente, que apoyamos estas o aquellas ideas porque así lo queremos, y en realidad, según Eagleman, somos poco más que un cúmulo chisporroteante de células que campan por sí solas sin más sentido que el de seguir siendo.

En fin, no comparto con Eagleman una conclusión tan radical (aunque debo decir que sus argumentos son difíciles de rebatir), pero de lo que sí estoy segura es de que los humanos chillamos muchísimo y nos golpeamos el pecho como gorilas para alardear de nuestras opiniones, y en realidad somos pequeños, irresponsables, contradictorios y lerdos (no hay más que asomarse al griterío de las redes para comprobarlo). 

No somos nada, somos un amasijo paradójico, y el único camino hacia una posible sabiduría es asumirlo. Lo dijo consoladoramente Walt Whitman en sus hermosos versos: “¿Me contradigo? Muy bien, pues me contradigo. Soy grande, contengo multitudes”.

dilluns, 3 de juliol de 2017

"ESTIU 1993"


Magistral aquesta "òpera prima" de Carla Simon que recull la seva pròpia experiència quan a sis anys es va quedar orfe.

Per voluntat de la mare, la nena se'n va a viure amb els seus oncles i una cosina més petita a a una masia en mig del bosc. El film correspon al moment en què es produeix la mudança i tot el que va passar aquell primer estiu.

Les emocions i sensacions de la petita es reflecteixen amb una meravellosa exposició artística. La Frida (Laia Artigas), la seva cosina Anna (Paula Blanco) i els tiets interpretats pel David Verdaguer i la Bruna Cusí amb una naturalitat i espontaneïtat increïbles ens fan arribar totes i cada una de les coses que senten i els hi pasen.

Laia Artigas, la petita Frida, fa un treball fora de sèrie. La més petitona també està a l'alçada.

L'absència, la por, la tendresa i tants altres sentiments que traspassen la pantalla fan d'aquesta pel·lícula una verdadera delícia.

Premis:

2017: Festival de Berlín: 
  • Millor Òpera Primera, 
  • Gran Premi del Jurat Int. (Secc. Gen. KPlus)
2017: Festival de Màlaga: 
  • Biznaga d'or, 
  • Premi Feroç de la crítica
Aquí, el vídeo:

divendres, 30 de juny de 2017

YAMAMOTO MASAO, FOTÒGRAF MINIMALISTA

Foto de l'artista.

A través de l'obra exposada a Barcelona per aquest artista, recollida en un magnífic llibre que em va facilitar la meva filla, he descobert Yamamoto Masao. Fotografies petites, detallistes que són com gotes de poesia fetes imatges.

Entre altres coses em va cridar l'atenció que utilitza molt sovint el sèpia com a base per les seves imatges. La suavitat i la calidesa que li dóna aquesta tonalitat a cada foto em va portar a fer un experiment amb alguna de les meves fotos en color, filtrades al sèpia i amb format Polaroid.

El resultat m'ha semblat curiós i per això el comparteixo.




dilluns, 26 de juny de 2017

PINK FLOYD ALS UFFIZI


Fa uns 25 anys vam anar de vacances a Itàlia amb els nostres fills. Un dels llocs més impressionants, Florència, ens va deixar, entre molts records meravellosos, un de ben curiós. Sortíem de visitar la Galeria dels Uffizi. Era la tarda i feia molta calor. Al carrer hi havia molts pintors que oferien les seves obres o feien un retrat al turista que ho volia.

Un d'ells acaparava l'atenció de molta gent.

Segut en el seu banquet pintava amb una gran energia un quadre escoltant una cinta amb un fragment del The Wall dels Pink Floyd.

Recordo el "lloro" tacat de pintura en el que reproduïa la música i els seus gestos seguint en ritme i posant color a la tela. L'escena perdura encara a la meva memòria,

Si voleu escoltar el fragment de què us parlo, aquí el teniu: