M'agrada com escriu i com parla. Sempre m'ha agradat llegir i escoltar el valencià, i en Torrent amb la seva ironia, sentit de l'humor, i les seves crítiques a situacions i personatges, és tot un referent.
Avui, el diara Ara, en el que hi col-labora, publica aquest article, que com altres d'ell, m'ha semblat força interessant:
"Torna la cabra" FERRAN TORRENT
JO VINC D'UNA FAMÍLIA de llauradors. Els economistes valencians d'abans en deien, dels que eren com la meua família, classe mitjana agrària. Era una classe social estranya, d'influència social però justeta d'economia. Luxes pocs i vicis cap. Amb tot, érem privilegiats si miraves al voltant. Treballaven normal, amb èpoques de molta feina (plantar l'arròs, birbar-lo, collir-lo, cremar el rostoll...) i altres de més hores al casinet que al bancal.
Sempre els he conegut renegant: plovia quan no calia i feia massa fred o calor quan no tocava. La majoria dels fills abandonàrem el camp. Alguns tingueren sort i en la primera onada de construcció els camps es transformaren en solars. Recolliren els diners, els posaren als bancs i anaven tirant (en la segona onada arribarien les preferents i altres productes tòxics).
Els camps, tal com està avui l'economia, potser serien una bona eixida per a tants joves que no en tenen. Però ara no reneguen per l'oratge; ara els roben el treball. Els pocs llauradors que queden arriben al camp i les taronges han desaparegut. Gentussa que, a la nit, amb un parell de furgonetes, ho arrasen tot. Indefensió total. D'una banda, l'administració no hi fa res; de l'altra, no deixen que els xicotets propietaris s'organitzen. Demanen que torne la policia rural (els enyorats guardes). Però la Generalitat no té interès per solucionar el problema. Són bastant soques, els de l'administració autonòmica.
Amb una certa seguretat, l'agricultura, com he dit, seria una eixida digna per a molts aturats. Tanmateix, veus molts bancals erms i el consumidor s'empassa taronges del Marroc o l'Argentina. Hi ha els agosarats que han plantat kiwis i caquis allà on hi havia taronges. És una novetat que encara no dóna la producció ideal. Inverteixen, esperen i protegeixen la propietat envoltant-la d'un reixat apreciable. Em pregunte quin benefici obtindran sumant les hores de treball i la inversió. Això, si no salten la reixa i els deixen nets. A més, el problema, segons els llauradors, no solament són els robatoris, sinó un Codi Penal benigne i barat per al lladre. Al sistema bancari passa el mateix.
SI TAL COM PREDIUEN alguns especialistes, amb els quals estic d'acord, l'economia espanyola retrocedirà fins als anys setanta o vuitanta (més aviat principis dels vuitanta), sembla que els més necessitats ja ho han entès i han tret la cabra al carrer. De nou al carrer, val a dir.
La setmana passada venia de la xarcuteria i en la cantonada del carrer abans del meu em vaig aturar per contemplar, no gens atònit, una estampa de l'Espanya profunda: una senyora pitjant tecles d'un vell aparell musical, amb només pasdobles, i el seu company maldant perquè una pobra cabra pujara per una escaleta.
No eren gitanos, com temps era temps; una senyal que la indigència econòmica s'escampa. La cabra, de la tercera o la quarta edat (més allà que ací), amb prou feines assolí el cim de tres esglaons. Vaig dipositar un euro al barret del paio. Amb franquesa, ho vaig fer per la cabra. Si fóra alemanya, estaria jubilada. Potser aviat em trobaré amb altres espectacles no dels anys setanta sinó dels seixanta: la dona forçuda, amb pèls als muscles, estirant, amb les dents, una corda lligada al parafang d'un camió; els capellans amb sotana; els xiquets, mentre es graten el cap, amb un entrepà de llet condensada amb un polsim de Cola Cao que les iaies ens posaven per berenar, els dissabtes i els diumenges. Entre setmana, entrepà de vi rosat amb sucre i la presència inigualable de Joselito, El Platanito i el Bombero Torero, tots tres valencians, com no podia ser d'una altra manera.
Ignore fins on arribarà la catàstrofe, però Europa li ha dit a Espanya que està fent-ho molt bé, però que necessita més ajustos en l'economia. Sense moneda pròpia, els ajustos, en no poder depreciar l'euro, es fan, segons els especialistes, abaixant, encara més, els salaris o prenent altres mesures, com, per exemple, escanyant autònoms. Prove d'ensenyar-li al gos a pujar una escala però l'únic lloc on s'enfila amb innegable destresa és el sofà.
