Teatre de primera. Un text intel·ligent, divertit, ben interpretat i amb una escenografia afinadíssima, proporcionen un temps en què el conjunt de qüestions que van sortint a l'escenari i el seu tractament activen les neurones dels espectadors.
La definició del concepte "moral" que ha d'incloure Diderot a la cèlebre "Enciclopèdia" mentre l'autor viu situacions variades i contradictòries que van de llibertat, llibertinatge, sexe, societat, etc., etc. és el fil que lliga l'obra. Una obra que recomano, sense pal·liatius.
Autor: Eric-Emmanuel Schmitt
Direcció:
Joan Lluís Bozzo
Repartiment:
Abel Folk
Àngels Gonyalons
Jan Forrellat
Annabel Totusaus
Elena Tarrats
Clara Moraleda
Es tracta d'una obra teatral de Ramon Madaula, en clau de comèdia, situada avui dia, a Catalunya, en l'escenari d'una casa adossada on viu una parella de classe mitjana acomodada, d'uns cinquanta anys i el seu fill adolescent. El dia de Sant Jordi es reuneixen a la casa amb el germà de l'home, i el pare, gran, que va acompanyat d'una cuidadora.
Es presenten situacions relacionades amb la convivència matrimonial, la relació pares fills, la situació de l'avi, les frustracions professionals i personals, la manera de viure en aquest tipus d'habitatges, etc.
La família i les seves fortaleses i les seves febleses. Els intèrprets, Jordi Bosch, Rosa Renom, Ramon Madaula, Carles Canut, Marieta Sánchez i Guillem Blart ho fan molt bé.
Per riure i pensar, davant del mirall que Madaula posa davant els espectadors. A continuació un minut de mostra:
Per passar una estona divertida, distreta i diferent.
Aquí teniu una ressenya de l'obra publicada a la xarxa:
"De nou, aires italians dins la Biblioteca de Catalunya, taules amb tovalles de quadres, flaires de pasta al ragú i ritmes dels 60’s. L’Hostalera parteix d’un text clàssic, que continua la línea de Teatre d’Art que La Perla 29 ha anat fent i de nou, la col·laboració amb Pau Carrió, antic ajudant de direcció i coneixedor del nostre projecte. Una companyia de set actors, joves i amb ganes, encapçalada per Laura Aubert. SINOPSI
Mirandolina porta l’hostal que va heretar del seu pare. Molts dels clients que hi arriben, especialment els homes, acaben rendint-se als seus peus, i molts s’hi estan molt més temps del que esperaven. Una tarda n’arriba un que sembla no voler saber-ne res i Mirandolina decideix fer-lo caure. A partir d’aquí arrenca una lluita entre dos bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de la seducció. Una comèdia plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor… on comença un i acaba l’altre? Els sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen? I si no ens arrosseguen? Què és això que tothom diu que experimenta amb un mateix nom però amb mil matisos diferents? Un joc ple de plaers, música i menjar."
8 de desembre de 2016 a l'Antic Teatre de Barcelona.
És la segona vegada que veig al "Pollo campero, Comidas para llevar"
Es tracta del que s'anomena teatre alternatiu. Minimalista però ple de contingut, de sorpreses, de sentit de l'humor irònic i intel·ligent.
Aquesta es la sinopsi de l'obra, redactada per la pròpia Companyia:
"Las actrices siempre mienten es una investigación escénica que parte de los tópicos asociados al universo de las actrices (¿Qué sabe hacer una actriz por el hecho de serlo?), para utilizarlo como excusa, trascenderlo y hablar de los temas que nos interesan como creadoras y como individuas (amor, familia, precariedad, política, muerte). Partimos del supuesto de que todo lo que sucede en un escenario es una mentira pactada, ya no nos importa la verdad en escena, entendemos que todo es una construcción alrededor de la verdad, con más o menos verdad, pero mentira. Entendemos que en la vida también, todo son construcciones, todo son mentiras."
"En Christopher Boone és un noi extraordinari. És extraordinàriament intel·ligent, li agraden les matemàtiques i observar el cel, de nit, imaginant que algun dia viatjarà per l’univers dins una nau espacial.
En Christopher Boone és un noi diferent. La gent el confon sovint, perquè sovint sembla que les persones tenen la mania de dir coses diferents d’allò que en realitat estan dient.
En Christopher Boone, com un petit Sherlock Holmes, s’entestarà a resoldre el misteriós assassinat d’en Wellington, el gos dels seus veïns.
En Christopher Boone, com un petit Ulisses, s’atrevirà a creuar, per primer cop, l’oceà de pors i obstacles i confusió i soroll que el separen del món i agafarà un tren, per primera vegada a la seva vida, per tal d’arribar a Londres fugint d’una mentida".
La síndrome d'Asperger, una variant de l'autisme, és el que afecta el protagonista que l'actor Pol López interpreta magistralment.
Els espectadors, gràcies a la dimensió del personatge i de l'actor, van comprenent i de vegades empatitzant amb ell. Tot a través del fil conductor d'un argument vibrant: la separació dels seus pares, la nova situació que això provoca, les pors, les mentides, els diferents tipus d'intel·ligència, etc.
Teatre Biblioteca de Catalunya. Novembre de 2016. Ernest Villegas, interpreta sobre l'escenari un potent monòleg, ple de dramatisme i rigor escènic.
Encara que ell està sol davant el públic, fa apareixer diferents personatges que lliguen la seva història: els pares, la mort de la mare, el germà, la guerra, la por, la ràbia, la solitut....
Reprodueixo, en primer lloc, la sinopsi que sobre aquesta obra publica la web de la Villarroel:
"Any 2009. Els Estats Units han envaït l’Iraq des del 2003. La Guerra continua. La Sarah, una prestigiosa fotògrafa de guerra, torna de l’Iraq al seu apartament, a Brooklyn.
Ha resultat greument ferida a causa de l’esclat d’una bomba mentre cobria el conflicte.
L’acompanya el James, també reporter de guerra, que després de patir una crisi nerviosa i abandonar l’escenari del conflicte, ha hagut de tornar-hi a buscar la seva dona.
Un cop a casa, hauran de cicatritzar les ferides.
La visita del Richard, editor i bon amic de la parella, acompanyat de la seva nova novia, la jove i ingènua Mandy, farà que la Sarah i el James revisin el seu projecte de vida i de parella. Un any de treva per a que cadascú decideixi, finalment, què vol fer amb la seva vida."
Per l'interès que té la feina de la foto-periodista de guerra i la de la seva parella, destaquen en aquest aspecte les discussions i reflexions sobre el paper de les imatges dels fets traumàtics i terribles que es produeixen a les guerres i que es posen davant dels ulls de qui les vivim a distància. És ètic i moral o no; és convenient o no; és positiu o no; ajuda a les víctimes o les humilia; influeix decisivament en els espectadors i lectors dels reportatges o no...
La barreja de la vida personal i aquest conjunt de reflexions està ben exposada, i sobretot molt ben interpretada. Cada personatge aporta un paquet d'idees i maneres d'entendre les coses suficientment interessants perquè la gent surti del teatre amb elements suficients per pensar i poder prendre posició sobre tot plegat.
Una comèdia que toca una problemàtica actual i estesa a la societat d'avui dia a casa nostra.
Una parella gran, avis de classe mitjana, jubilats, que viuen a ciutat i tenen una segona residència a l'entorn rural, viuen amb una filla mileurista que gaudeix de totes les atencions que li dispensa la mare sense ajudar en res.
A més, tenen un fill divorciat que amb la seva nova parella, disposen d'ells a tota hora perquè s'encarreguin dels seus dos fills. Els néts, a més de joia, comporten als vells, un cert esgotament físic.
L'avi, vol trencar amb aquesta situació per aprofitar, diu, els pocs anys que els hi poden quedar de vida plena i per això proposa vendre el pis de Barcelona i anar a viure al poble amb la seva dona.
Un mirall, doncs, per moltes famílies d'ara mateix.
La interpretació i posada en escena, molt correcte.
Al Teatre Goya es representa fins al 7 d'agost aquesta obra teatral. Protagonistes: dos germans que no es parlen des de fa anys i han de buidar el pis dels pares morts també fa temps; la dona d'un dels germans i un taxador de mobles vells.
Sinopsi: Els pares morts van patir el crak del 29 i van quedar arruïnats. Els fills, aleshores molts joves però ja en edat d'afrontar la vida, prenen camins diferents. Un, especialment dotat pels estudis científics, decideix quedar-ser al costat dels pares per ajudar-los a sobreviure, ja que el pare, humiliat i enfonsat no es mou de casa per intentar sortir-se'n. Això li reportarà no poder acabar la carrera universitària per la qual estava dotat. Es fa policia fins a les portes de la jubilació.
L'altre germà fa la seva i acaba sent un cirurgia d'èxit, que guanya molts diners i envia una ridícula ajuda econòmica als pares.
En retrobar-se els germans per gestionar la venda dels mobles vells, mentre el taxador va fent la seva feina, i en presència de la dona del germà policia, es fan tots els retrets, exposen els seus punts de vista i fan un repàs a la convivència que hi havia a casa dels pares.
Surten molts temes i molt variats. Magnífic text , magnífica interpretació i magnífica direcció.
A la Biblioteca de Catalunya es representa aquesta obra de teatre que lluny de parlar d'una escena bíblica, parla de la immigració a través de les situacions familiars que viuen gent d'una banda i l'altra de les tanques que els separen.
Exposa, sense culpabilitzar a cap de les parts, les diferents maneres d'entendre la convivència i les comprensions i incomprensions de tothom. Pel meu gust, ho fa d'una manera una mica embolicada, que li resta la potència que té un tema com aquest.
Algunes de les paraules impactants que pronuncia un dels immigrants contrasta amb situacions d'un interès gairebé nul.
L'obra dura més de tres hores i quan vaig sortir, la primera sensació va ser que potser el guió s'havia allargat massa.
Caíms i Abels no són, en principi, ni els d'una banda (nosaltres) ni els que vénen a trobar una vida millor. A ambdues bandes, però, trobem que hi ha representants de cada un d'aquests mítics germans.
Al Teatre Poliorama on s'està representant aquesta obra hi havia gent d'arreu. Fos quina fos la seva llengua, tothom la va poder comprendre i gaudir des del primer fins a l'últim minut.
Ni una sola paraula es pronuncia en gairebé l'hora i mitja que dura l'obra. Els actors actuen amb màscares i fan que el públic s'impregni de tota l'emoció que transmet aquesta joia teatral.
Una parella de vells amb un fill gran que els visita de tant en tant, viuen aquesta última etapa de la vida en mig d'una certa monotonia i cada un en la pràctica de les seves aficions més importants. Ell escriu i ella toca el violoncel.
Quan la terrible malaltia d'Alzheimer ataca la dona, la vida en aquella llar es transforma. Els records que per ell existeixen i per ella desapareixen, les reaccions d'ell i la del fill, la reaparició de la tendresa... tot plegat representat amb una sensibilitat espectacular.
Dos amics que tenen una manera d'entendre la vida diferent i viuen també de forma diferent, enceten una conversa a partir que un d'ells nota que l'altre s'està distanciant.
La causa ve de lluny, però la gota que fa vessar el got són tres paraules dirigides d'un a l'altre, aparentment innòcues, però que el que les rep les percep com un menyspreu, pel to en què s'han dit.
A partir d'aquí surten en la conversa molts detalls relacionats amb les seves diferències i es va veient la importància que tenen les paraules, els silencis, la manera de dir-les, les mirades, etc., etc.
Interessant, a vegades desconcertant, i sobretot molt ben interpretada per tots dos actors.
El vídeo correspon al tràiler de l'obra quan Lluís Soler la va representar fa un temps amb l'actor Xavier Boada.
A l'espai que la Biblioteca de Catalunya ha habilitat per representar obres de teatre com aquesta, la gent si troba molt a gust. És diferent, acollidor,i carregat d'història.
Brian Friel és l'autor d'aquesta peça teatral on es presenta la vida de cinc germanes solteres que viuen juntes en un poble de la Irlanda rural. Som el 1936.
Les circumstàncies que es viuen en aquella societat i en aquell país barrejades amb les peculiaritats d'aquestes dones i la seva família es van exposant d'una manera fluida però intensa. La influència de la religió, de la incipient revolució industrial, dels conflictes europeus, enfocats a través de la nostra guerra civil, acaba teixint un espectacle de mèrit, molt ben interpretat per Mònica López, Nora Navas, Màrcia Cisteró, Marta Marco i Carlota Olcina, Òscar Muñoz, Ramon Vila i Albert Triola.
Es tracta d'un gran musical sobre el setge que va patir Barcelona durant la guerra de successió de 1714, viscut per diversos barcelonins de tota edat i condició.
La generositat, l'egoisme, l'amor, la por, el seny i la rauxa encarnats en actors que ho fan molt bé. Tots patint una guerra cruel i amb final tràgic, però que no impedeix que els sentiments i les vivències quotidianes vagin manifestant-se davant els espectadors.
Més de trenta actors i actrius a l'escenari; una gran orquestra interpretant bona música en directe; unes cançons emotives i molt ben cantades; una escenografia espectacular (decorats i il·luminació) i un so que permet gaudir de totes i cada una de les paraules que es diuen i que es canten dalt de l'escenari.
El públic que hi va, acaba aplaudint moltíssim aquesta obra, tan ben interpretada i tan ben dirigida.
Us la recomano.
Laia Marull, reconeguda actriu, guardonada ja amb tres "Goyas" està aquests dies al Teatre Lliure interpretant magistralment un potent monòleg.
Una dona casada amb tres fills, perfeccionista, quadriculada i potser excessivament pulcre viu en una casa de camp que ella va triar pensant que l'aïllament i l'entorn possibilitaria una millor comunicació amb el seu marit.
El dia a dia fa que les seves expectatives no es compleixin i es vegi aclaparada per les rutinàries feines domèstiques, que anota sistemàticament en llistes per a no oblidar-se de res. També la desborden els requeriments i trapelleries dels seus fills petits i la difícil relació amb els veïns d'un poble petit i distant, que troba molt diferents a ella.
La relació amb una d'aquestes persones veïnes, una dona que està a punt de tenir el seu cinquè fill i que es despreocupada però molt amorosa amb el seus fills, introdueix en l'obra el punt crític i dramàtic, que no explicaré per si voleu anar a veure-la.
La Marull, en un escenari pràcticament despullat, expressa les seves sensacions en tots els camps que l'afecten i a través de la entonació que dona a les seves paraules i els seus moviments corporals quan explica les diverses escenes de la seva història, fa que podem "veure" a tots els personatges dels qui parla.
A poquíssims dies dels atemptats terroristes de París, vaig assistir a la representació d'aquesta obra de teatre a la Sala Hirosima de Barcelona.
El tema: sobre la violència. Una qüestió que afecta tanta gent, d'una manera o d'un altre i de la que gairebé ningú se'n lliure.
"Hostiando a M" és el primer treball com a creadora d'Agnès Mateus, perfomer i artista multidisciplinar que ha treballat amb el Col·lectiu General Eléctrica, Roger Bernat, Rodrigo García i Juan Navarro. Va ser la gran revelació de la programació de "L'Antic Teatre al GREC 2014", amb gran èxit de crítica i públic en la seva estrena.
És un espectacle que ens parla de la violència quotidiana, de la violència institucional, de la policial i de la de gènere. Una sacsejada a l'anestèsia de la societat davant de totes les injustícies econòmiques i socials,
Original, vibrant i plena de sentit. L'artista acaba esgotada per l'enorme esforç físic que fa sobre l'escenari. El públic impactat per la posada en escena, les paraules, la música i els trets que veu sortir de la boca d'una pistola encarada a ell.
El 15 de desembre de 2015, la Casa Elizalde va oferir aquesta obra de teatre, escrita per Bernard Marie Koltés als anys 70, estrenada a Avinyó amb gran èxit i coneguda a Barcelona quan es va representar al Romea al 2013.
Es tracta d'un monòleg d'una hora i quart de durada que es produeix d'una manera molt original i impactant.
El protagonista, magníficament interpretat per Òscar Muñoz, és el clàssic marginat que malviu als carrers, víctima de la pobresa, la bogeria, l'alcohol o per manca d'encaix amb les normes escrites o no de la nostra societat.
El públic, es troba al marginat al carrer. Aquest crida l'atenció del públic.
A tocar del protagonista, la gent observa i escolta al personatge que parla de tot i de tothom.
En alguns moments pregunta o comenta alguna cosa a una o varies de les persones del públic, que segueix, sense pestanyejar les evolucions del marginat.
Política, economia, sexe, solitud, violència, amistat, pors, il·lusions,.. de tot en parla, a vegades de forma entenedora i còmplice, d'altres amb expressions i metàfores del tot surrealistes. Genial!.
Al final, l'actor i el públic, en una petita habitació del Centre Cívic es prenen una cervesa, coronant una aproximació entre ells inimaginable a l'inici de l'obra.
Una manera única de conèixer a un homeless d'aprop.
La gent, quan ens creuem amb aquest tipus de persones, en general ni tan sols ens els mirem i si ho fem, és gairebé amb una llambregada ràpida, evitant que els ulls es trobin.
Menyspreu, por, incomprensió... això i altres sentiments generalment negatius ens provoca la marginació i la misèria.
Quantes coses descobrim en aquesta obra sobre tot això.!
Extraordinària la qualitat del text, un argument molt interessant i una actuació magnífica, fan d'aquesta obra de teatre una joia per ser admirada.
Per situar-nos, només unes quantes pinzellades:
Sobre l'escenari, en aquest cas. del teatre Romea de Barcelona, una parella madura, ella, mestressa de casa, ell actor i els dos fills del matrimoni. Època; primers del segle XX; lloc: la sala d'estar d'una casa d'estiueig al Estats Units.
Els sentiments d'uns vers els altres, les peculiaritats de cada un, el passat des de la infantesa de tots ells, les circumstàncies viscudes per la família; els moments de tendresa, les il·lusions i les decepcions. Tot es va abocant d'una manera potent i colpidora a través dels diàlegs, aprofundint per fer comprendre els personatges i els seu comportament tan individual com en el sí de la família.
Sensacionals Vicky Peña i Mario Gas, parella en l'obra i en la vida real. Molt bé també Juan Díaz i Alberto Iglesias en els papers dels fills i María Miguel en el de criada.
Una de les moltes frases que em va cridar l'atenció: "El pasado es el presente y el futuro"
Dos vídeos: Imatges i alguns comentaris sobre l'obra i en el segon una interessant entrevista a Vicky Peña
Dins la programació de El Grec 2015, el Teatre Antic ha acollit la representació d'aquesta obra, on les actrius Tatiana Sánchez i Cristina Celada evolucionen en un muntatge diferent, surrealista en alguns aspectes i farcida de frases aparentment fetes només per fer riure, però que van carregades de veritat amb ironia de la fina.
Una manera intel·ligent i fresca de sorprendre el públic, que agraeix un experiment en què s'ha comptat amb ell i que el posa davant d'un munt de situacions vitals explicades precisament per activar les seves neurones.
El 10 i 11 de gener es faran les dues últimes representacions d'aquest Pessebre dels Oficis Perduts de San Guim de la Plana, un petit poble a cinc minuts en cotxe de Guissona. Si podeu, aneu-hi. No us en penedireu.
Gràcies a la revista "Descobrir", vam saber d'aquest Pessebre i a partir dels comentaris que reprodueixo seguidament vam anar-hi el diumenge dia 3.
La descripció que es fa a aquesta revista m'ha semblat suficientment explícita i encertada com per no afegir-hi res més:
"Entrem en un món… màgic.
Recrea feines de tota la vida, que han anat desapareixent amb els nous temps. En aquest viatge al passat trobem l’escloper, el ceramista, el cisteller, el cadiraire, l’espardenyer, l’esmolet. Hi ha un mercat i l’hostal, unes dones que fan la bugada i una pagesa que tria ametlles. Passem per cal ferrer, on el foc està sempre encès. Veiem com arreglen botes de fusta, com fan cordes i com es treballa als telers. En un racó trien i remenen herbes remeieres. Quina olor! Tothom sembla estar enfeinat. Uns fan escombres, altres tallen farratge, a la premsa de l’oli tampoc baden. I ens topem amb un àngel i veiem el nen Jesús, acabat de néixer, a l’estable.
El recorregut és laberíntic, perquè Sant Guim ha conservat, gairebé intacta, una bona part del seu castell antic medieval. I això ha resultat ser un espai magnífic per fer-hi aquest pessebre. Resulta que entrem a dins de cases, travessem cuines, pugem i baixem escales, ens trobem a dins de cellers i de trulls d’oli centenaris, sortim al carrer, tornem a entrar a les corts del bestiar… un escenari antic, de veritat. Costa molt poc traslladar-se d’època! És una sort que, gràcies al Pessebre dels Oficis Perduts, puguem veure les entranyes més antigues d’aquest poble.
I el que més ens impressiona a tots són els actors. Estan totalment quiets, estàtics, no mouen ni una pestanya.‘Són de debò?’, diuen els nens. Doncs sí, són de debò. I tenen una paciència infinita que els fa estar com estàtues durant l’estona que dura cada sessió."
Els actors immòbils, les estances antiquíssimes del poble, l’excel•lent decoració, la llum tènue i màgica que il•lumina el pessebre, el silenci que hi ha durant el recorregut…, tot plegat ens fascina.
Cada representació passen per aquí set-cents visitants, però no ens sembla gens atabalador ni incòmode.
És un pessebre vivent encantador. Acaba el recorregut i la veritat és que hi tornaríem! Però ens atreu l’escalfor d’unes brases i una oloreta reconfortant. Abans de marxar del poble ens conviden a torrades, ben amanides amb oli de la terra. Si ja sortíem del pessebre amb un somriure a la cara, ara la sensació encara és més agradable!
-Representacions: 20, 21, 26, 27 i 28 de desembre de 2014. 3, 4, 10 i 11 de gener.
-Horaris: Cada dia una sessió a 2/4 de 7 de la tarda.
-Preus: 5 € (nens de 7 a 12 anys), 7 € (a partir de 13 anys) 6 € (grups de 20 persones) Podeu fer reserves per telèfon i online a la web del pessebre!"
