"LA INVENCIÓ DE LA SOLITUD"

He llegit aquest llibre de Paul Auster que va començar a escriure arran de la mort sobtada del seu pare als 67 anys, l'any 1979., " un home solitari no en el sentit de Thoreau, que s’exiliava en si mateix per descobrir qui era; no en el sentit de Jonàs, que prega per salvar-se al ventre de la balena”. Solitari en el sentit d’evitar veure’s a ell mateix: “Era com si la seva vida interior l’eludís fins i tot a ell”. Un home sense vicis ni apetències: “Tenies la sensació que era inalterable, que no necessitava res del que el món li podia oferir”.

Auster decideix escriure sobre el seu pare per ficar-se al màxim en el seu interior. En un capítol diu: “M’adono que és impossible entrar en la solitud d’un altre. Si és veritat que podem arribar a conèixer un altre ésser humà, encara que només sigui una mica, ho és només en la mesura que ell vulgui que el coneguin. Un home pot dir: tinc fred. O bé pot no dir res i el veurem tremolar. En tots dos casos, sabrem que té fred. Però, ¿i l’home que no diu res i no tremola?”

En el transcurs del llibre es descobreix una dimensió insòlita de la biografia familiar d'Auster. Resulta que el pare del pare d’en Paul va ser assassinat per la seva dona, és a dir, per la mare del pare d’en Paul. “La meva àvia va matar el meu avi. El 23 de gener de 1919, exactament seixanta anys abans que morís el meu pare, la seva mare va disparar i va matar el seu pare a la cuina de la casa de Fremont Avenue de Kenosha, Wisconsin”. Auster es va assebentar d'això per casualitat; una casualitat que també desvetlla en el llibre.

El llibre conté una segona part titulada El Llibre de la Memòria, on es planteja la diferencia que hi ha entre la literatura i la vida: “En una obra de ficció, se suposa que hi ha una ment conscient darrere de les paraules de cada pàgina. Davant dels esdeveniments del que s’anomena món real, un no suposa res. La història inventada consisteix bàsicament en significats, mentre que la història dels fets reals està desproveïda de tot significat més enllà dels fets en si”.

Com m'ha passat amb tots els llibres de Paul Auster, quan s'acaba em sap greu i em venen ganes de llegir-ne un altre d'ell mateix.