He vist recentment aquesta pel-lícula documental que he trobat interessant per diversos motius.
Nota: No està a la cartellera. Es va projectar en una sessió especial a la Sala d'Actes de la Biblioteca de la Sagrada Família, a Barcelona
El director Santiago A. Zannou acompanya al seu pare, ja vell, en el viatge de retorn al seu país natal, Benín, a l'Àfrica. Aquest país està entre Togo, Nigèria i Burkina Faso.
Aquest home va arribar a Madrid fa quasi quaranta anys buscant treball com tants immigrants.
Després de tant de temps, no ha aconseguit surar.
Malviu venent cinturons i altres complements en els "mercadillos" de la ciutat.
El retorn ens permet veure com son les relacions personals a Benín, les seves creences, les mancances de bens materials...
Ell se sent culpable d'haver fet patir la seva mare, a la que no va poder veure mai més després de marxar, ja que va morir fa uns vint anys.
Amb la germana que retroba a Benín, va fins la tomba de la mare a la que li demana disculpes per haver-la fet patir i no haver tornat quan encara era viva.
Els ulls del protagonista estan quasi tota la pel-lícula inundats de llàgrimes per les emocions que sent al retrobar-se amb la seva terra i la seva gent.
Els hi parla de les dificultats amb les que s'ha trobat a Espanya per fel de ser negre i pobre.
A més de les imatges, les paraules que es van sentint de tots els personatges que surten, resulten molt interessants.
Per exemple: Quan el protagonista arriba a Benín, el taxista que el porta a la seva ciutat s'interessa per ell. Ell li diu que la vida ha estat dura. Li comenta la mort de la seva mare i d'alguns del seus germans. El taxista, per consolar-lo li diu que tot el que li ha passat és perquè Déu ho ha volgut i si Déu ho ha volgut és que el que ha passat és bo. El pare insisteix en les seves queixes i el taxista, finalment li diu: deixa les teves penes en mans de Déu i tu viu tranquil... és la seva feina...
En un altre moment la germana del pare, gran i malalta li diu: les persones mai no hem de pensar gaire, perquè si pensem molt ens posem a plorar...
Aquí teniu un petit vídeo d'aquesta singular pel-lícula:
Pel que dius, i encara que és poc el que mostra el video, deu d'estar bé aquest documental. Sembla plagat de savies sentències populars, de les que diuen el sentit comú de les gents, i de sincers sentiments.
ResponEliminaGràcies.