Etiquetes

dilluns, 24 d’octubre de 2011

"TRIST EL QUI MAI NO HA PERDUT PER AMOR UNA CASA" - Joan Margarit

Un bon amic em va descobrir ja fa uns anys la poesia d’en Joan Margarit. Des de aleshores la gaudeixo en tota bona l’oportunitat.

L’altre dia, a la Biblioteca vaig trobar aquest llibre que a més de resultar una antología dels poemes d’aquest autor, te el valor afegit del pròleg de D. Sam Abrams que ens fa coneixer amb detall la personalitat d’en Margarit.

Al final del llibre, el propi poeta comenta una gran part dels poemes publicats, que ens permet copsar el seu sentit més profund.

A continuació, tres dels poemes d’aquesta antología:

PRIMER AMOR

En la Girona trista dels set anys,
on els aparadors de la postguerra
tenien un color gris de penúria,
la ganiveteria era un esclat
de llum en els petits miralls d'acer.

Amb el front descansant damunt del vidre,
mirava una navalla llarga i fina,
bella com una estàtua de marbre.

Com que els de casa no volien armes,
vaig comprar-la en secret i, en caminar,
la sentia, pesant, dins la butxaca.

A vegades l'obria a poc a poc,
i sorgia la fulla, recta i prima,
amb la conventual fredor de l'arma.

Presència callada del perill:
vaig amagar-la, els trenta primers anys,
rere llibres de versos i, després,
dins un calaix, entre les teves calces
i entre les teves mitges.

Ara, a prop de complir els cinquanta-quatre,
torno a mirar-la, oberta al meu palmell,
tan perillosa com a la infantesa.

Sensual, freda. Més a prop del coll.




DONA DE PRIMAVERA

Darrere les paraules només et tinc a tu.

Trist el qui mai no ha perdut
per amor una casa.

Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.

Jo em crec el que passa en la nit
estrellada d'un vers.




GAROTA

Sota l'aigua poc fonda de la costa
ancoro la cuirassa. No faig nacre,
ni perles, la bellesa no m'importa:
sóc un guerrer de dol que, amb negres llances,
s'amaga en una escletxa de la roca.

Viatjar és arriscat però, a vegades,
em moc amb les espines fent de crossa
i em rebolquen, maldestre, les onades.

En el mar perillós busco la roca
d'on ja no moure'm mai. Dins l'armadura
sóc el meu propi presoner: la prova
de com fracassa, sense risc, la vida.

A fora hi ha la llum i el cant del mar.
Dins meu, la fosca: la seguretat.

2 comentaris:

  1. Amb el teu tema d'avui s'ha produit, un cop més, un cas de telepatia, que m'ha emocionat, ja que he viscut els últims dies uns esdeveniments que em fan declarar-me un margaritià sense reserves.

    Recomano la lectura del reconegut i premiat Poeta, així, amb majúscula, a tothom.

    ResponElimina
  2. JOSEP LLUÍS: Per sort, jo un dia vaig seguir la teva recomanació i vaig llegir Margarit, que segueix acompanyant-me després dels anys. Gràcies, doncs.

    ResponElimina